La Mata [4]: arbres i toponímia

L?autovia ja enllaça el terme de Bétera i Sagunt, i després enfila d?Almenara a Betxí, fins a Borriol i la Pobla Tornesa. M?he saltat noms i toponímia, que viu de sobres més enllà d?aquest bloc; em pare solament en aquells indrets imprescindibles.
Mari parla de la Tinença, de Coratjar, de Castell de Cabres, lo Boixar?, la setmana passada va venir a agafar llavors ?apex, apunta Conxa?, gemmes d?un til·ler únic que hi ha al barranc de l?Avellaner. Van haver de baixar en cordes, perquè la pendent impedia d’arribar-hi, oh esforçats conservacionistes de les espècies autòctones, de qualsevol manera, qualsevol menys d?una manera còmoda, potser per això el til·ler és únic. Vet ací un arbre escàs al País Valencià. Com l?oma, l?om de muntanya poc comú, difícil, fins al punt que són arbres numerats i classificats.
La Pobla de Benifassà, el Bellestar, el pantà d?Ulldecona i la Sènia. Ací rau la diferència de frontera entre el sud i el nord del país, home de Vinaròs. No ha existit mai allò que alguns ens hem muntat i somiem?, caguenmi, el riu passa que se n?ix davant nostre, el Cantavella, i després el Calders, que moren al Bergantes: arrin, senyors, vers el Matarranya, com si el Delta ens xuclés la sang del nord valencià, entre revolts de paisatges germans, bells, que després moren a la mar. Com va dir Fuster, la frontera que separa aquestes serres, la toponímia, la vegetació, els pobles i els paisatges tampoc no són inventats ni fruit d?impossibles, és una frontera invisible, inventada. Ai, però com costa de parlar en la dimensió del respecte.
Finalment, Morella. Excelsa, damunt la penya, Morella monumental vigilant l?honor dels Ports, i més enllà el Forcall, fins a la Mata. Toponímia en estat pur, tresor, testimoni d?un temps d?un país.

Un pensament a “La Mata [4]: arbres i toponímia