La Mata [1]: l?arribada

Publicat el 16 d'abril de 2007

La Mata [1]: l?arribada

He estat quatre dies de vacances als Ports, a tocar de l?Aragó ?a penes a uns centenars de metres. Som gairebé incomunicats [hi ha televisió, però no tenim connexió a la xarxa], carregant conversa, fent exercici físic per acompanyar els xics [solament el que m?ha deixat fer l?esquena]. He escrit uns quants apunts per al bloc, durant aquests quatre dies: reflexions, aportacions col·lectives per al debat, sobre política municipal, sobre mitjans i televisió, sobre lectures i modes, i encara sobre l?alimentació i un futur masters de cuina que, no m?ha quedat gaire clar, si volem organitzar o ens hi volem apuntar. Sempre n?aprendrem, però hem menjat i begut bé, per a descular-se, malgrat que l?expressió no siga genuïna. Quatre dies en un mas de l?interior, un molí vell del XVIII, retaurat amb les comoditats més exigents, són una mina. Damunt, si tres quartes parts del temps plou, la taula encara acompanya més.

Són quarts de vuit del dijous 13 d?abril quan arribem al Molí de Roio [ o Molí Roig], al terme de la Mata. El topònim ve de l?Aragó, així que m?he atrevit a valencianitzar-lo, amb el permís dels amics residents, que en saben l?ou i m?autoritzen la pífia.
De primer pregunte a les altres famílies -venim en cotxes diferents-, si han vist el paisatge tan ufanós, de verds tan variats com cridaners. Aquests dies de pluja escampada, ploguda amb tan de seny ?tot siga per contradir Raimon?, va traient del paisatge allò que feia anys no vèiem: bellesa.
Pau, amb set anys, diu: ‘com treballen ací la terra, mare?, talment veu el xiquet com és el nostre paisatge interior. Son pare afig ?un paisage reblit de tots els verds’. Vet ací la benvinguda que ens ha fet els Ports, aquesta comarca excelsa de l?interior valencià.

Perquè no ens quedem erts, i el foc espante la humitat, ens arriba Delfí, pastor i amo de la casa que ens hostatja. Delfí és un home d?ací dels Ports, que ha restaurat el molí que fa goig, que en sap de l?ofici, que té cura de porcs, vaques i un parell de cavalls i un ruc. De fonètica extraordinària, va deixant anar l?encenall, i encara algun renec per com ha costat d?encendre la llar (la llenya és tan humida que no s?agafa de cap manera). Finalment l?ajude, no sense rebre els bons ànims d?un home que es desviu per atendre?ns.
S?ha fet de nit, plou, i ens repartim les cambres. Sense gaires problemes, anem escampant les pertinences, els nous colons residents d?un casalot amb història.

Preparem el sopar, pit de pollastre, amanides, cuixot i vi de la terra, un Requena-Utiel dels cellers Gandia que ens ha eixit millor que no pensàvem, pel preu sobretot.

Abans de tot això, i encara sense una hora fixa que ens obligue a llevar-nos demà, apareix a la conversa la quantitat de gent que al nostre poble treballa sota mínims del salari mínim interprofessional. Dic que no, que no pot ser, que no fóra legal, avui, tanta injústicia, Però insisteixen, que hi ha que vivim en els núvols, i que ho poden comprovar, tantes vegades com vulga, si els ho demane. Ep, ací entrem en un tema que ens portarà temps i no vull destorbar més. És el primer dels dies que serem a la Mata, als Ports de Morella, i n?hi ha prou. Som enmig d’un prat gran, amb quatre xops centenaris però malalts, amb el rondineig del riu Cantavella; hi passem el cap de setmana de Sant Vicent, que a València és festa, quart i cinqué dia de Pasqua.