Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Contra la violència de gènere i judicial, espanyola sobretot

CONTRA QUALSEVOL VIOLÈNCIA, ELS DRETS HUMANS (1948)

Ahir l’Ajuntament de Picanya ens feu arribar un mocador per a cada xiquet, un mocador que simbolitzava la lluita contra la violència de gènere. Així que vaig aprofitar-ho per destinar uns minuts de la classe a la lluita contra qualsevol violència, entre més la judicial, i tota l’espanyola, que inclou la de gènere, la judicial sobretot, la política i l’econòmica, perquè espanya ha sigut sempre un estat violent, que no ha respectat mai els drets ni la democràcia. Mai. Espanya s’ha emparat sempre en la conxorxa, en les casernes, en el clavegueram, en la tortura, perquè és un cau violent, que no sap estar-se’n. De vegades, la vergonya internacional li apuntava això i allò, sabeu, sobre unes eleccions, uns titelles que jugaven a corts, a parlamentaris i tota la pesca per simular que no era tan violent, però era per amagar la seua cara de veritat, la real, la cara sense màscara, la cara violenta de la corrupció, el genocidi, l’agressió i l’acaçament als demòcrates.

I per repassar-ho, treien un borbó carregat de medalles i metalls pesants per amenaçar amb tancs i la guàrdia civil: i fot-li canya, tu, contra el camp, contra l’Horta, contra l’economia dels valencians, contra la llengua„ espanya és un manual de violència contra qualsevol cosa que no faça prou pudor… Perquè ara i sempre, ha sigut un estat denunciat per l’ONU, que fa uns dies li recordava que té més presos polítics que moltes dictadures de renom, si espanya és això, una dictadura il·limitada, capaç d’inventar-se excuses, clavegueres, aigüeres, i tot de trucs per mantenir la violència per damunt qualsevol dret.

Però allò del gènere, de passar pel feminisme de baixa intensitat des de quatres institucions provincials, regionals o locals,  pensa que li renta la cara, la màscara i el cul, l’exculpa d’una pena major, li amaga la fúria, el destí violent dels seus gens criminals i corruptes… O em llepeu com uns cretins, amb tota la servitud que demane, o es envie a l’infern, malparits.

I ací estem, presos del deliri violent d’espanya. Un any més, un dia mes, amb presos, amb amenaces a la llengua, amb gent de primera i de segona, amb banquers premiats en canvi de treure la gent de casa i llençar-la com un drap, premiar els violents en canvi d’escarnir la gent lliure. vet ací el cel a espanya, la vella i la nova pandèmia. Eterna.

Jo vaig fer escriure als xiquets aquest verset de la gran poeta russa ANNA Akhmàtova (1889-1996). Em pense que ja ho havia fet fa uns anys. Tant se val. Si el voleu llegir i aprendre’l, i recitar-lo des del balcó de casa… Ara, que si plou o no plou…

 

La dona de Lot, que anava darrere, es tombà

i es convertí en columna de sal.

Llibre del GÈNESI

 

Un esguard! —I, aglevats per un dolor mortal

els ulls ja no pogueren, de sobte, mirar més.

El cos esdevenia de colp sal transparent

i les cames lleugeres s’arrelaren a terra.

Qui per aquesta dona aixecarà el seu plany?

és res de massa fútil per fer-ne cabòria?

El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà.



Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent