Tres-cents tretze anys d’asfíxia

Tres-cents tretze anys que patim l’espoli, tres-cents tretze de robatori i insult.

Espanya no afluixa mai, aquesta cursa a arribar a feixista pura  Espanya ens colla, prem el peu, auixa cossos repressius contra els valencians: fiscals, jutges, funcionaris, gc policia militars església, empresaris, inútils, una gernació de mediocres que ens tenen tan agafats dels ous que no podem respirar, malgrat que, amb el poc alè que deixen, els fillsdeputa, demostrem de quina cosa som capaços, en alguns camps. No gaires.

El pitjor és aquesta pandèmia tan ficada dins nostre, com el silenci de la poeta Louise Gloück, en una majoria de valencians, la derrota els ha penentrat que no n’hi ha manera de salvar-los. Tenim el cuc de la submissió endins, que ens comporten com autèntics esclaus en amo, incapaços de fer res sense permís, si n’hi ha, de la meseta, dels jutges, dels funcionaris, dels polítics. Tres-cents tretze anys llepant culs, valencians, malgrat que l’espoli és gros intens i continu.

Vivim despullats, despullats d’horitzó propi, de crèdit propi, de somnis propis, només perquè a espanya encara els passa per la figa del feixisme tenir-nos agafats, muts, tancats. Només tenim uns quants drets secundaris, i encara gràcies, però només si la nostra quota es paga religiosament cada mes, en aquella casa gran de putes que és la hisenda espanyola, que després es gasten en un viure inútil i repressor. A vaència envieu les engrunes. Però si protesten, ai, ni això.

Tres-cents tretze anys que paguem el preu més alt, la llibertat.

Si res valgués per aprendre’n! Si els valgués allò furtat per guanyar en coneixement, alimentar la cultura, engrandir l’humanisme o la ciència… Caaaa! Aquella merda que es diu madrit, només que crea caspa, corrupció, delinqüència. I tot de lleis i normes i regles contra nosaltres. I encara si res no és escrit, interpreten que és contra nosaltres.

Robar robar robar, tres-cest tretze anys: mai no han defensat els productes valencians, ni el camp, ni la indústria, ni els serveis, ni les infrastructures. I exemples d’aquest robatori vergonyós n’hi ha a manta. A tots els camps i àrees que vulgueu cercar. Però si ens deixaven governar pels seus, per espanyols caguera, aleshores ens robaven el doble, el botí encara era més gros, el frau més pudent. El deute insalvable.

Ara, lacais, servils, criats, d’aquests n’hi ha que mamen d’un pot d’almoines, sobralles de gos per al gos. De vegades preferien alimentar els gossos, els seus propis, que no els valencians. Del psoe valencià, del petit podem valencià, dels sindicats espanyols ugt o ccoo, què voleu, partits i sindicats còmodes i llepafils que mouen la cua i bavegen a veure si espanya els deixa rescolar un raig de mamella que, no ho oblideu, ja ens han robat doblement, a través dels impostos que espanya fa anys i panys que ens roba.

Que els valencians hem sigut capaços de controlar una mica la pandèmia. no patiu, espanya ja ha enviat els legionaris i l’opus a plantar-nos les banderes de la mort a tocar de casa. Que teniu els hospitals encara buits de pandèmica, ara veureu si us enviem espanyols a contagiar-vos de merda. Que tenim més idea que no ells, que tenen el cervell pla d’un mosquit, els jutges s’encarreguen de fotre’ns de l’endret i del revés. Feixistes!

Els feixistes ens maten i els jutges els perdonen, els atrien perquè continuen pegant-nos. Atemoriu-los! AaaaH, Aah! Ah, les cortes valencianes, els furs valencians, les conselleries, Borriana, el Puig, València o Morella, la generalitat i àpunt… sí, l’autonomia de despetar-nos cada matí i anar a treballar per omplir el botí espanyol. Ens van robar totes les caixes d’estalvi, totes, i els bancs valencians, tots, i les empreses, i la indústria… Però som els primers o els segons a pagar impostos, contribucions, el seu dret fiscal per damunt del dret just, els seus diners per damunt dels nostres, els seus diners i els nostres dienrs són els seus diners. Perquè cada dia puguen assaltar-nos aquells lladres borbons, jutges, militars, retors i polítics si han d’omplir panxes i culs, i figues, de brou i esperma catòlic.

Tres-cents tretze anys d’asfíxia continua tenint els valencians de genolls, amorrats, fins que els espanyols d’origen diví diguen.

 

*de madrit ni home ni rossí ni que cap filldeputa vinga per ací!