Mestre, per què pleguem garrofes?

Hem començat el curs plegant garrofes, no sé si els fills hauran dit res a casa, als pares. Ni trobe que siga habitual, això de plegar garrofes, o ametles o olives, si fóra el cas que teníreu aquests arbres a l’escola. Nosaltres tenim la sort de tenir-ne, que no és casual (per això llegiu l’article a Mètode del mestre Ferran Zurriaga). El primer dia vam plegar les garrofes del nostre punt d’encontre (sobretot per no trepitjar-les). Cada grup a l’escola tenim un punt d’encontre i de comiat del dia, per entrar i eixir de manera organitzada. El segon dia vam plegar les garrofes de l’espai d’infantil (pas o rampa a secundària). Fa pena de veure com les han trepitjades, pobres, aquelles garrofes. Avui, com que he vingut més matí, he batollat una de les garroferes que ja havíem plegat, perquè en tenia moltes dalt. Moltíssimes, i no penseu que m’ha resultat fàcil, la feina, sembla una garrofera matalafera, que mon pare deia que eren fotudes de batollar.

Què han dit alguns xiquets, penseu que s’han alegrat o han fet comboi per plegar-ne més, de garrofes aquest matí? Noooo, han dit que jo havia fet trampa, perquè jo les havia batollades a posta per a fer-los treballar. Com?, què? A posta per què? No n’hem bé, xa! encara no saben on s’hi han ficat, amb això del mestre i dels oficis nobles.
—Sabeu per què pleguem garrofes, els he preguntat un colp a classe, mentre llegíem Mehdi i les llunes del zoo, un llibre de Janer Manila… Per salvar el nostre esperit!, per això recuperem aquest ofici, i procurem de salvar també el fruit de la garrofera.

S’han quedat amb la boca oberta que ara sí, que no entenien res. Sí, per salvar-nos l’esperit. Perquè n’hi ha homes i dones, fa molts anys, que van salvar la vida per les garrofes, per això, i les garrofes van alimentar sobretot els animals de ferradura (haques, rucs, matxos, muls, cavalls…), que en menjaven com una cosa exquisida, i amb ells vam salvar també les feines del camp.
Això de l’esperit, no penseu que ho tenen gaire clar, els alumnes. Perquè ací n’hi ha una càrrega emocional, un contingut filosòfic sobre els oficis, el camp, els llauradors, la terra… Aahh, els oficis nobles, humils, del secà valencià i de les terres de l’interior. Qui explicarà als fills com era la vida del camp, qui va portar les garroferes al mediterrani?, com és que ara les busquen perdudes pel terme?
Per cert, en aquesta activitat, els mestres (Albert i Irene) ja veiem el coratge d’uns quants alumnes. Amb vuit i nou anys, ja veus qui valdria per a l’ofici, ves si li posa ganes, com n’hi ha que ja apunta a brigada municipal, a funcionari o fins i tot a alcalde. Ja he demanat als pares que facen la investigació: ja sabeu el vostre fill, o filla, en quina secció del coratge s’hi troba?, no?
Som els nostres arbres, els nostres oficis, la nostra història, som l’escola també. Però quina escola?

—Sabeu per què pleguem garrofes -segona resposta que puc donar amb total llibertat d’expressió: per aconseguir la república valenciana!

Per cert, el nou llibre que m’ha fet arribar Arantxa, el món, el nostre món, d’Ágnes Heller, comença amb un contingut filosòfic ben escaient, sobre l’esperit, el món i les grans noms propis de la filosofia i l’escola. Demà en parlarem.