Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Els xiquets ens salvaran l’escola, i el país

Els articles de Carme Junyent a Vilaweb durant el mes d’agost, la seua llibreta de vacances, han sigut un regal extraordinari, un pou de coneixement, una mina on pouaré unes quantes idees per al curs que hem començat avui. Per què ho dic i per què em repetesc? Avui que és el primer dia del curs amb els xiquets a l’aula ordenats com en una escola franquista o espanyola…

Un exemple és la llengua i les llengües, i d’això ella en sap un ou, que és una sàvia. Jo li he agafat aquest tros d’una entrevista a Vilaweb: “el bilingüisme mata el català i el multilingüisme el salva. Les llengües que desapareixen, desapareixen perquè tota la comunitat ha après una altra llengua. Així que bilingüitzes una comunitat, hi ha una llengua que o fa nosa o no serveix. I se substitueix. Les llengües que han desaparegut, han desaparegut en mans del bilingüisme. Quan hi ha un procés de bilingüització el que segueix és la substitució. A la vegada, quan hi ha societats on tothom parla moltes llengües, ningú no deixa de parlar la seva. Es creen estratègies de comunicació. La que sigui. I les llengües es mantenen diferenciades.” Carme J.

Quan he arribat a l’escola, un quart i cinc de nou, dos treballadors d’Àpunt ja feinejaven entre els xiquets, amb càmera l’un i el micro l’altre, tots dos amb una llengua que no tenia res a veure amb la nostra escola ni amb escolavalenciana, ni amb la TVV que cada colp s’enfonsa més en la merda de fer-se espanyola fins a la mèdula. Ah, aquells dies dels inicis d’Àpunt, de poc pressupost i tanta qualitat i idees! Espanya ens ho robarà tot, caixes, bancs, televisions, mitjans, empreses, tot; ens deixarà arruïnats i encara la submissió cada dia serà major, de nivells d’esclavitud.

Un colp havia reunit el meu curs a la garrofera de la parra, hem plegat les garrofes, en quatre cabassos de taronges. Les hem sospesades i algú ha dit, cinc quilos per quatre cabassos, 20kg. A Aielo a seixanta, em confirmarà un pare aquesta vesprada, a Xest a setanta, i a Torrent a quaranta-cinc cèntims. Tria on anirà s aportar les garrofes, si és que vols baratar-les per llibres de lectura per a la classe, ara que ens han prohibit de tenir biblioteques d’aula per por de contagiar-nos amb la palpa dels llibres. Ens faltava això als valencians tan poc lectors, que els llibres foren fonts de contagi involuntari. Més desgraciats i no ixim per cap forat.

De primer les mesures de seguretat, els protocols, les normes mínimes perquè la salut, la higiene i la covid respecte l’escola, els xiquets i els mestres: com més rigor més durarà el repte de tenir oberta l’escola. Els mestres som sempre amb els xiquets, a l’aula, al pati al menjador, a tothora, que no sé si ho aguantarem gaire, ves si hem acabat rendits. N’hi havia que no volia ni dinar. Ni alçar la forqueta ni pelar el préssec. Però ha estat un jorn joiós, entre els xiquets i els mestres, sens dubte, i totes les experiències que ens contàvem pagaven la pena, ens feien riure, i acabar-nos la safata, però què podíem alçar-nos de taula, caguenlou, quin cansament. Sort que demà ja tenim festa, els mestres, perquè Picanya celebra la sang, aaaah, que no sabem si serà en un got, en una ampolla o d’un color únic, si és tan preciosa.

Ara ja hem obert el meló, que diria Toni del’Hostal (ja heu escoltat el seu disc Repom? No?, és ben divertit, xa, potser que el porte a classe i els pose això després de dinar, als xiquets, o m’esperaré a portar taronges del terme. El curs avant, mestres!

La mestra Creu ha destacat, mentre dinàvem, que s’havia notat molt els mesos d’absència escolar: els xiquets xarraven més castellà entre ells. Per molts, l’escola és l’única espai on en fan ús, ves si les coses van camí del terrorisme de fiscals i jutges i funcionaris que ens fan la col i ens voldrien morts i esclaus, per a pagar-los els vicis.

Ja he explicat als xiquets els dos grans reptes del curs, la lectura i la matemàtica. Ja tenim una edat, alguns mestres, i no m’estic de res, ni em torben ni jutges ni fiscals. A cagar a la via. Ara, aquell missatge de la llibreta de vacances de Carme Junyent sempre és present, el coneixeu?, no? Ara els mestres som al pati i escoltem els alumnes, tots i cadascun d’ells, l’ús que en fan de la llengua, per això aquesta última reflexió de CarmeJunyent farà paper per tancar aquest apunt:

“Val la pena tenir present que els xiquets de 10-12 anys és la generació que, segons l’afirmació més famosa de la sociolingüística catalana, és la que deixarà de transmetre el català als fills. Per tant, potser que ens dediquem a aquesta colla. Què podríem fer?”

—Què farem els mestres?

—Què farà espanya?

—I tu? i jo?

[a la foto, de Mònica Torres, llegesc als xiquets en tres llengües el contingut del gel hidroalcohòlic, cap d’elles llengua principal de l’escola (si bé, l’anglés potser). Sort que el multilingüisme ens salvarà]

 

 

 



Aquesta entrada s'ha publicat dins de curs 2020-2021, General, la mirada dels meus, mestres d'escola, regals, RepúblicaValenciana per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent