L’últim dia d’agost: ai, ai, ai

Passa l’estiu, passa la calor, passen les vacances, però els presos polítics són allà. Atrapats per un estat feixista.

Moltes coses s’acaben, que s’acaben les vacances, la vida, fins i tot un bon plat d’arròs, s’acaba, però espanya és un model de repressió que no s’acaba, com una lliçó magistral contra els drets humans que hagués de durar sempre. Contra la llibertat, sempre: espanya franquista, espanya psoe, espanya podem, qualsevol espanya és un dels espais antidemocràtics més sever i incapaç. És la història d’un bunyol o d’un rodar de ratolí en una roda sense eixida. Inútil. La identitat espanyola delata tanta  inseguretat, o menyspreu, com baixesa. A les carassetes, als cotxes, als canells, han d’ensenyar allò que no poden lluir, ni tenir, pobres. Però ens tenen colonitzats. Als valencians, sobretot, agafats dels ous. De la figa, diran les puristes. Sort que demà començarem un altre curs on podrem explicar que n’hi ha més món, un altre món possible. Sort encara de l’escola, si no es desorienta gaire.

Demà començarem un altre curs. Si n’hi haurà un altre curs. Tornarà la feina, si és que n’hi ha feina, i tornarà la desorientació, si no posem rumb a la llibertat, a la vida, a la intel·ligència. D’això ja n’estem segurs, que no en faltarà, de ganes de treballar, d’aprendre, amb un coratge que els mestres caldrà que engreixen enguany, amb major mesura. A l’escola, al carrer, en el dia a dia de la política, de la cultura, de l’economia, caldrà coratge. Au, mestres, si aquesta nit encara podeu dormir d’un colp, tanta passió com demà i molts dies seguits necessitareu.

Malgrat que ho diu Carme Junyent, que la passió està sobrevalorada. Com ella fa, en acabar els seus apunts diaris de la llibreta, demà en parlarem.