El nostre homenatge avui, el savi Fabra

Avui tanquem el nostre viatge especial a Catalunya Nord. Demà ja continuarem el Combat en favor de la independència des de casa. Hem passat per cal mestre Pompeu Fabra, la seua casa d’exili del carrer de mercaders o comerciants, amb el Sant Roc que lluu damunt el rètol, després que havíem llegit uns versos de Verdaguer davant la seua tomba, al cementeri de Prada. El gran mestre Fabra, pare de la llengua, és en una tomba senzilla que, de tan en tan, neteja algú, potser uns voluntaris que s’estimen els savis després de morts, o algú de l’ajuntament, que és un guany comunal aconseguit per uns quants esforçats que hi van reclamar que aquest filòleg mereixia major respecte, fins i tot pels catalans, els valencians i els mallorquins. Però les coses són com són, encara, que ens governa un estat pudent que atempta fins i tot contra la dignitat dels morts.

Això també ho contaré als xiquets, en tornar a l’escola, si no passa res, en una lliçó del curs 20-21: el gran pare de la llengua catalana, i del valencià més bell que deia l’altre mestre, Enric Valor, va morir a l’exili, perseguit pels franquistes, els mateixos feixistes que ara ens persegueixen, a través del TS, del TC o de qualsevol altre tribunal que fa el joc contra els drets fonamentals. Qualsevol.

Els tribunals espanyols assetgen contra el coneixement, com només ho poden fer els pocavergonyes, encara en el segle XXI.

A la casa de Pau Casals, un altre català mereixedor d’honors i lloes, ens hem trobat una de les poques dones que a Prada ens ha parlat en català. Ella té vuitanta-dos anys i ens ha encomanat el coratge que, de vegades, tan prompte se’ns oblida al sud, o al centre del país. Joanna Camps havia estat directora de l’escola (ha fet una expressió de severitat, ai!) i ara fa feines de voluntària pel patrimoni cultural i municipal a Prada. Ella té una conversa fluïda, intensa, tan abrandada que ens ha encomanat que no deixem de veure això o allò, ha parlat de la Bressola, dels xiquets que ara aprenen català, mentre els seus pares xarren en francés i anglés, esperant-los en eixir de l’escola. De Casals, de Pompeu, de Josep Sebastià Pons, de la Revista Conflent, o de les primeres trobades dels valencians a Prada (oh, oh, els valencians com els recordava!), aquesta dona “tot combat” ens ha fet un salvaconduït escrit i signat de la seua mà, amb una cal·ligrafia perfecta a peu dret damunt del llibre de Jacint Verdaguer, perquè visitem allò important del poble i ens atenguen com mereixem, si som d’aital esperit fabrià.

En una paret del poble penja un llençol ben gran d’un concert extraordinari: «Pau Casals: I’m a catalan, jo sóc català… I tots nosaltres també.» Respon el públic del concert. En una altra cara de la plaça s’anuncia un altre concert pels cinquanta anys d’aquest festival Pau Casals a Prada, però ves què diu: “festival Pablo Casals”. Oh, no totes les contradiccions i les idioteses són al sud, sinyors. Que anem repartint cartes per al sopar dels idiotes.

Potser que no faré més apunts d’aquest viatge al nord del nostre país, tret que explique els llibres que hem transportat i exposat en una gran taula aquests set dies, o que us parle de la lectura de Canigó davant l’ermitori de Sant Martí, una cosa que havia promés als alumnes (a ells sí que els he fet cinc cèntims), del cel del Pirineu o de la xafogor d’una setmana que no sembla que siguem ací, davant aquesta muntanya emblema de la llengua. Des d’ací mateix continuem llegint què va passant a espanya contra els nostres, en aquest setge constant a la democràcia, que jutges i polítics activen amb una violació de drets que només una dictadura permetria.

Quan encara era molt jove, ma mare em va regalar un “Pompeu” que conserve com un tresor fabrià, malgrat l’ús; el meu germà li’l feu signar (ella que no havia estudiat mai la llengua, però que la parlava amb tanta correcció). Demà hi guardaré el salvaconduït, homenatge i record a aquesta visita.