Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Li mancava això a l’Ateneu, anarquisme!

Avui, el llibreter i editor Rafa Arnal farà un recorregut històric d’aquest gran moviment anarquista i sindical que era la CNT, i també la FAI a petita escala.

Els principis dels grans moviments obrers, sindicals, polítics, animats per filòsofs i pensadors d’esperit elevat, eren una llum a l’horitzó, enmig dels abusos dels estats, els governs, l’església o els altres poders, sempre rancis i feixistots.

La lluita va fer milers de morts en els bandols obrers, sempre perseguits, castigats o assassinats a muntons, sota les ordres de tots els polítics dits de dreta o esquerra (eren els mateixos quan havien de matar una revolució o una queixa dels treballadors). Hom diria que aquells principis ideològics, la llibertat primer, la igualtat, la solidaritat, la coopereació, triomfarien amb facilitat, a poc que el món se n’adonés dels seus beneficis físics i espirituals. Que va! Aquells principis, moviments i ideologies, havien d’ésser guiats per homes, i ací començava a enrunar-se el castell, que sempre queia com les cartes en un munt esclafat a terra, pels homes mateix, també per homes ajudats de retors, militars, policies o encara coses pitjors, si n’hi havia aleshores res de pitjor.

Diu Rafa Arnal que, els anarquistes, sempre han defensat la llibertat com a qüestió principal. Potser que siga veritat, però el projecte mai no ha fet fortuna. O no ha fet prou fortuna com per gestionar un país sencer, malgrat que fóra petit, o que passara de mig milió d’afiliats cenetistes entre catalunya i valència. Per impedir-ho sempre hi havia la repressió: la dreta, l’esquerra, els socialistes, els comunistes, els espanyols, i l’església, que sempre era darrere dels colps i de la mort.

“Contra la llibertat” sempre ha fet més fortuna que qualsevol altre ideal, i els seguidors d’aqueixa conxorxa han tingut de cara les armes, els diners, els poders i la complicitat mundial. N’hi ha un  país anarquista enlloc, un de sol?, no?, vol dri això que l’ideal és un impossible, que només serveix per escriure als llibres, fer filosofia i explicar una pel·lícula. També hauríem de dir, en aquest descrèdit fusterià, que tampoc no n’hi ha cap país que siga lliure, perquè si ho ha volgut provar de ser, el món se li ha llançat a sobre a estomacar-lo.

El segle de les llibertats, el segle XX de tantes batalles i lluites obreres sembla que s’ha acabat sense el seu propòsit més honest: acabar amb l’explotació de l’home per l’home. Acabar amb les dictadures o els totalitarismes de qualsevol mena. Desterrar el racisme i desenvolupar les ciències i les arts de manera que el pensament siga elevat.

I ves que l’anarquisme, en general i sense la pretensió de posar-lo a caldo, ha coixejat de valencianisme o defensa de la llibertat dels pobles.

Al segle XXI què en queda de la lluita obrera?, Comissions? Ugetisme?, si el partit que conserva el nom obrer és una falange radicalment antiobrera i terrorista en el pitjor dels sentits d’aquells ideals del s. XIX, quan es va fundar. Com en aquelles pel·lícules que no aguanten el pas del temps, n’hi ha discursos que ara amaguen por, por que uns altres defensen ideals més elevats i honestos. Els independentistes, per exemple.

Ateneu de Bétera, Plaça del Mercat Núm. 5. Conversa amb Rafa Arnal, una història de la CNT i els valencians. Dissabte 11 de juliol de 2020. 20.00



Aquesta entrada s'ha publicat dins de ateneu_bétera, General, personatges, RepúblicaValenciana per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent