Mestres i drets universals (desorientació 21)

Els mestres entrem a les cases dels alumnes. Que és entrar a la casa dels pares. Molts pares se senten amics, o amenaçats. Perquè els mestres són una amenaça, si arriben bel·ligerants amb els exercicis, les obligacions, els deures, tot pensant que els pares s’hi han de dedicar les vint-i-quatre hores. A fer de mestres, a fer pedagogia. Però, i de pares, quan en faran?, si tot el temps fan això i allò, música, matemàtica, lectura… No els queda temps per res. Bé, de lectura n’han de fer sempre. Sense excuses. la lectura és per damunt de totes les coses. Del bé, del mal, de Nietzsche!

I els mestres, què hem vist dins les cases dels nostres alumnes? Què hem vist ací, enllà, en aqueixa casa? Les famílies, una majoria, s’hi han espavilat en l’ordre. Perquè n’hi ha xiquets que ho ensenyen tot, absolutament tot.

—Inseguretat en les famílies?, també. Sort que moltes famílies han acceptat de grat fer de mestres. Quin remei, direu! Sobretot les mares. Com sempre, molts dels pares —traieu les grans excepcions—,van abandonar després del confinament zero… Justificacions, uf, tot s’havia de justificar, tot sense excusa…I els mestres amb titulació vinga a enviar-los obligacions: deures, exercicis, investigacions…—investiga què?, a tot de pares-mestres! Els mestres, que damunt són uns exagerats en posar tants adjectius positius: què bé ho has fet, oh, què bonic, excel· lent…, i dels nyaps ningú no deia res, res de res. Ni els nyaps de l’escola, ni els nyaps dels mestres, ni els nyaps dels pares-mestre… ni dels nyaps dels xiquets… la paraula nyap era prohibida, pobrets, com tothom érem confinats!

Després venien les culpes, els sentiments de culpa de les famílies, si és que en tenien, de temps per pensar en les culpes, de les bíbliques, les del nou testament, les altres més banals… Oh, quina angoixa, mare! O millor, quina angoixa, mestres! O mestres-mare… I els xiquets vinga enviar treballs als correus dels mestres (una majoria, a través dels correus dels pares, que no acabes de saber si el treball és dels xiquets o és dels mestres-mare, o ves a saber si els iaios han tingut res a veure.)

Apareix la depressió dels xiquets, d’una quants, d’un de sol, si ho voleu. També apareix la depressió dels experts, dels que volien fer tornar els xiquets a l’escola, dels que es queixaven de fer de pares-mestres, tothom deia que era a punt de la depressió.

Carme Timoneda, en una sessió d’un màster que ho paga tot, estudiar de mestre i fer de mestre, explica com afecten els canvis als infants. A tots els infants. Perquè cap no s’hi sent segur, en els canvis. Els canvis que són fora del control de les persones, com ara aquest que vivim, els infants i els mestres. I els pares, també els pares-mestre. “La resposta davant la inseguretat dels xiquets serà la resposta de qui tinc al costat”, o el canvi mateix. “En una majoria de casos de xiquets amb depressió, els adults que els acompanyaven no han estat a l’alçada.” Aquesta frase de Carme ja diu molta cosa. Potser que ho hauria de deixar ací.

“Els pares som artistes a sentir-nos culpables, del que passa als fills.” El sentiment de culpa en una societat postcristiana, o beata o feixista.

“Els xiquets tenen recursos per afrontar allò que es trobaran, sempre que tinguen un adult que els done seguretat. Desballesta més un adult nerviós que la situació mateix que has d’afrontar. Quan els xiquets s’hi han sentit desemparats.”

Ja us he dit mai que la mestra Carme Timoneda pagava molt la pena? Menys matemàtica a través de l’escola a casa i més parlar d’això que és l’escola a casa. Vet ací que jo sóc dels mestres que els parle molt de matemàtica, dins el programa l’escola a casa, parle de Hardy com parle de l’hexàgon regular i les seues simetries per apuntar els vents valencians: tramuntana, migjorn, llevant, xaloc… Però sóc dels que parle també molt, de com ha de ser l’escola: l’escola a casa i l’escola a l’escola. Però tampoc no m’han de fer gaire cas. A segons quina edat, a l’escola ja has perdut molt l’autoritat, sobretot l’autoritat moral i pedagògica. Ja ho diu Hardy a l’Apologia: “Un mestre encara pot ser competent als seixanta, però és inútil esperar-ne idees originals.”

Després, ens diu Marta M., des d’Alacant, que hi ha els xiquets que han agafat depressió. Punt. O punt i final. Fins i tot han canviat, aquest xiquets, han canviat els somriures, l’expressió, el caràcter… Marta fa un relat corprenedor però sense dramatismes, va relatant unes quantes experiències… Ací n’hi ha una part important del que diu Tina Vallès. L’article a Vilaweb de Tina Vallès amenaça els mestres o les famílies? O tots dos? O és un clam contra la institució-conselleries? Un article sobre els privilegiats que tenen escola a casa, perquè els pares ho possibiliten, i la timba immensa amb els desapareguts des de març: “Recalco que només sóc una mare, hem quedat que privilegiada, que ha tingut dos mesos i tretze dies per observar de prop l’escola a casa i fixar-se en tots els pedaços que duu cosits de qualsevol manera, en tot el que funciona i tot el que falla. Que al març s’improvisés era comprensible, que dos dies abans del juny es tingui la sensació que se segueix amb el mateix tarannà d’anar apagant focs a mesura que apareixen és inacceptable.”

Si, jo també sóc dels que pensa que el nivell de lectura dels alumnes és directament proporcional al respecte pels drets humans. Que sense els pares no guanyarem en lectura i en democràcia: l’escola no és prou. O no és prou sense els pares. Podria ben bé dir, que no és res sense els pares. I sense els mestres, és clar, però l’escola a casa, sense els pares-mestre seria un altre gran desastre. Però aleshores, els desapareguts de Tina Vallès…

(revisat 1)