Les metàfores de Joan Ramon Resina: la desorientació dels mestres (20)

Elevar l’opinió a la categoria de culte, de coneixement, també fa de Vilaweb un diari únic, camí del repte d’esser un dels diaris cabdals a Europa i al món: en aquesta última aportació del professor Resina, i ves que n’hi ha, de mostres i d’indicadors excelsos, però el nivell pedagògic i la varietat de propostes valdria per a la formació dels mestres, abans de fer de mestres, perquè n’hi ha un nivell cultural i formatiu als magisteris, ara mateix, pel qual caldria deixar tancades moltes escoles i deixar que els xiquets, amb les famílies, guanyaren en formació.

De l’últim article del professor Joan Ramon Resina, jo he fet una tria de metàfores, de noms propis, de títols de llibre, de llocs i no llocs geogràfics clau, de malalties dominants, , que orienta què vull dir i què podríem aprendre, els mestres. Us animeu? L’article mateix és una metàfora…

Ú. Comença el professor Resina aquestes metàfores sobre la Covid amb una referència al Decameró, de Bocaccio, un llibre del segle XIV que és un aplec de contes i novel·les breus que un grup de joves s’expliquen aprofitant que són autoconfinats per la pesta negra, a Itàlia. A casa tenim la versió traduïda per Francesc Vallverdú per a Edicions 62, i aquest volum doble me’l va regalar la meua cosina Sari, fa trenta-sis anys, amb una dedicatòria en favor d’una amistat que dura i es manté tan viva. Repasse els comentaris del traductor i trobe que el 1429 ja es feu una traducció al català a quatre mans.

«…ja era l’any de la fructífera Encarnació del Fill de Déu al nombre de mil tres-cents quaranta-vuit, quan a l’egrègia ciutat de Florència, més noble que cap altra d’Itàlia, pervingué la mortífera pestilència…»

—Llavors —digué la reina—, si això us plau, vull que aquesta primera jornada tothom siga lliure de tractar de la matèria que més li agrade.

DOS. Apareix Albert Camús, el periodista, l’escriptor, un dels referents màxim del director de Vilaweb (fermesa, honestedat, coherència, compromís), i la seua obra La pesta. Ací hi ha la pesta bubònica en una ciutat algeriana que alguns han identificat amb Orà. Si voleu fer més didàctica, mestres, enllaceu-ho amb el vaixell Stanbrook i el seu capità Archibald Dickson, que va salvar, com de la pesta feixista, la llibertat i la vida de milers de valencians que fugien del terror espanyol més pudent i actual. Sobre el llibre de Camús, el professor Resina parla de l’al·legoria com a obra d’art. Ací els mestres hauríeu de fer-ne investigació: lligueu aquesta proposta: cada dia l’escola hauria d’ésser una obra d’art, com diu una de les Invariants del mestre Freinet, o com apunta l’ideari de l’Escola Nova: l’escola ha d’ésser un laboratori pràctic de vida. Si el que voleu és fer matemàtica, les mides de l’Stanbrook, abans que un submarí feixista l’enfonsés amb el seu heroic capità, per la gesta en favor de la llibertat, són a internet: de segur que els mestres menys puristes podeu fer-hi molta matemàtica amb això. Mides en peus de llargària, amplada, profunditat, tara… Si no heu de convertir-ho en una activitat bellíssima, com diria Hardy, oblideu-vos-en de la matemàtica.

TRES. Sobre la vida i la participació en la Resistència d’Albert Camús també cal una altra investigació. Els mestres de primer ordre mundial han sigut tots resistents. Inconformistes, cercadors de la veritat (absteniu-vos els beats), lluitadors infatigables contra el sistema, i contra l’actitud dels models educatius panxacontents. La resignació pedagògica és un indicador de la desorientació dels mestres en l’actualitat. Davant la injustícia del govern, dels jutges, dels militars, del sistema, o de mantenir prohibits mitjans en exclusiva, si és que som valencians, què diuen els mestres? Avaluen, programen, sumen, resten o ballen amb màscara?

QUATRE. l’Abstracció: pintura, música, teatre, poesia, cinema…, mestres trieu una obra, una de sola de cada camp, que tinga a veure amb l’art i no siga insultada cada dia, o rebaixada segons la idiotesa d’un govern que ens tracta d’idiotes només perquè ells ho són, idiotes i incapaços.

CINC. Diu el professor Resina que molts han vist en La pesta, una al·legoria de l’ocupació de França pels alemanys. Ara bé, a l’obra no hi ha cap referència explícita a aquest rerefons històric. I els valencians, tenim cap referent colonial passat, present, o podem decidir el nostre destí, la nostra economia, l’ús de la nostra llengua?, si en el mateix extrem del carrer Calvari de Bétera, allà on els ocupants ens diuen que ho faran tot per la seua pàtria, tot, sense reparar en costos, danys o amenaces, estralls vius d’una dictadura que perdura contra el coneixement i la intel·ligència.

SIS. Les qüestions científiques, mèdiques, sobre les malalties que es van fer universals i van quedar enregistrades en la història de la medicina: la pesta negra, la pesta bubònica, la tuberculosi, el còlera, la grip espanyola, la sífilis o verola francesa o mal de Nàpols, el càncer, la sida, el sars, la Covid-19, la mort… les malalties mestres, dominants (s. Sontag): matemàtica i ciència, mestres, trieu una activitat preferida. Èpoques, nombre de morts, geografies, descobertes científiques, avenços…

SET. Metàfores d’esplendidesa: “Europa ciutat oberta”, “la mort com a catàstrofe inesperada”, “com més moderns més vulnerables”,…

VUIT. Procopi i Història Secreta, segle VI, Roma. Ah, Roma! Art, història, guerra, imperis, gelosies, gestes, alta literatura i filosofia… Jo enllaçaria Lucreci i Martí Domínguez, i tindríem fet un altre curs complet a l’escola. La Història secreta de Procopi, segons Google és una no-història que explica el món subterrani de l’imperi i presenta uns quants dels protagonistes en sinagües i calçotets, el llibre no es va descobrir fins a mil anys després de ser escrit, però sembla que ja explica que la història que hom explica sovint als manuals té de veritat allò que els amos ens volen contar, des dels seus filtres més corruptes, si els historiadors no volien passar pel seu adreçador més violent. En aquesta mena d’històries contra la història els valencians prou que n’anem servits. Però, vosaltres, els mestres més robustos, quina història ensenyeu o feu llegir?, feu de mestres amb calçotets, amb sinagües, o escampeu la mateixa verola feixista de sempre: els borbons?, els conqueridors assassins, l’ordre judicial heretat pels feixistes? O burxeu en les històries secretes de cada poble i trenqueu contra convencions i motlles que només si eleven dictadors i criminals a les primeres planes de les vostres lliçons? O penseu, els mestres, que sou dels que no feu història de cap mena?

NOU. Una història feta per emperadors? A base d’emperadors? Una història contra la història… Justinià, que ens podria portar a Adrià, a través d’una comparança de literatures: Marguerite Yourcenar, per exemple, pregunta? N’hi ha hagut cap emperador que poguérem salvar del foc i de les falles? Àdhuc en la bona literatura posterior? Tenen significat o cap significat els fets que expliqueu? Una altra dada de repte per als xiquets de l’escola, de tercer a sisé de primària: “Als vuit anys, Marguerite Yourcenar, llegia Racine i Aristòfanes. Amb deu anys (4t de primària) son pare li ensenyà llatí, als dotze (sisé de primària) grec antic… Només que expliquem un centenar de noms propis del segle XX, o una tria d’altres èpoques o segles, si ho fem a la manera d’explicar estampes, o contes de la vida real de l’esser humà, ja pagaria més a compte l’escola i l’interés dels infants… Però alerta com ho expliqueu, xa, no abrasiu el coneixement ni feu Pasqua abans de Rams.

La metàfora del professor Resina “Justinià era pitjor que la pesta” podria ampliar-se a polítics actuals, com ara aquests que ens han tret els drets i han tornat espanya a les províncies, a la governació única, al militarisme, a la idea que amb la gc vivim millor i tota la sèrie feixista de roberto alcazar i pedrín…

DEU. Susan Sontag i Illnes as Metaphor. L’assaig com a literatura d’alta volada. La metàfora com a arma contra la corrupció…, però què fa injusta i corrupta la societat si no és la política! Espanya en va plena, d’això, de crims, d’injustícies, de càstigs contra els mestres, contra homes bons, encara en l’actualitat més rabiosa s’entrena com si la repressió sigués el seu adn principal: no se n’escapa cap partit, cap ni un. Ves si fa anys que patim malalties contra la llibertat, valencians.

Però no exagerem, va. El professor Resina ens regala un altre exercici pràctic i pedagògic, que no deuríem desaprofitar:  poseu en dues taules diferents totes les malalties que conegueu, investigueu-les, pregunteu què en saben els vostres familiars més propers, cerqueu-ne, preguntes, preguntes, encara que no tinguen resposta… En una de les taules no oblideu de posar les malalties que són guaribles. En l’altra, aquelles de les quals no tenim encara un remei curable. Ves si us caben metàfores, eh?

Aquesta dona, Susan Sontag, és un cas a banda. Si el voleu estudiar…

ONZE. Hamlet i Dinamarca: justament he proposat de llegir el monòleg als meus alumnes de quart de primària, abans no s’acabe el curs: llegiu Shakespeare, també podeu llegir un tros de les bruixes quan apareix Macbeth; els sonets, oh, aprofiteu els comentaris del mestre Enric Iborra, i escolteu-los de les veus dels músics i els actors de primera fila… Però no caigueu en el simplisme, no us convertiu en metges de colp, ni en salvadors de la salut mundial. Ara, si teniu més temps i el curs s’allarga, sempre podeu pegar una capbussada a l’OMS, i enviar-los tres euros d’ajut; convideu els vostres alumnes a fer un gest universal. Això ja és un fet protesta contra els polítics idiota. Poseu en el sobre (!) un sonet i un bitllet de cinc… Els pares també ho podien fer: cada colp que un fill reciuta Shakespeare, els apres feu un donatiu de cinc, com a inversió de la cultura e els vostres fills. Només cal que destrieu on envieu aital fortuna: l’OMS, l’ANC, la República Valenciana…

DOTZE. Sòfocles i Èdip Rei. Les tragèdies gregues. No ho creureu, però si porteu a la classe una selecció de textos i d’obres i feu per llegir-ne uns trossos amb goig, per encaterinar el silenci dels anyells, us sorprendreu vosaltres mateix del resultat, de la qualitat, del repte de portar literatura de lo alto a les aules de primària en comptes d’emmetzinar-les de ximpleries i obres de segona. Isop, Eurípides, Sòfocles: “Jo sóc cec, però tu, tu que hi veus, no veus com escampes aquest mal a l’escola!” No us oblideu de dir als infants que això de les tragèdies és teatre, abans que el teatre s’acabe, que és ficció, per si n’hi ha mares que s’espanten amb astò que ensenyeu als xiquets.

TRETZE. Contra els càstigs escolars, mestres, com va dir Freinet després que Freud: els càstigs no serveixen de res. I atempten contra la dignitat dels alumnes. Cristians vindran que… sense llegir la bíblia, els contes, els versos, els amors, les bregues que hi conté, aplicaran el pitjor dels mètodes per aprendre… la repressió, la consciència de culpa.

CATORZE. Geografia amb sentit, amb el sentit que un mestre vulga oferir als seus: Itàlia, Orà, Palestina, Bétera, França, Maine, Brussel·les, Viena, Tebas, Dinamarca, Roma, Nàpols i Florència, Stanford, Alacant, Europa, Àfrica, Primer i Tercer Món, són ciutats, països, estats, fortificacions, continents i descontinents… Torneu a posar la bola del món al centre de la taula, feu que els xiquets en porten a l’escola, si és que l’escola obrirà mai més o serà mai més com l’hem pensada fins avui, amb espais físics, currículums, exàmens, avaluacions, exercicis, deures…

QUINZE. Dostoievski, Crim i càstig, però també el seu testament de ferro, els Germans Karamazov, en traducció de Joan Sales. Thomas Mann i La mort a Venècia, i la seua gran Muntanya. Manzoni i Els promesos, un altre referent o monument literari… Mestres, si no ens perdem, si destriem, si estudiem de valent, potser que frenarem una gran part de les malalties que assetgen l’escola i ens fan tornar cecs o infeliços a l’escola. Steiner? El cànon de lectures científiques de Martí? Hardy i la seua apologia?

SETZE. Estats Units, la Xina, abans Rússia, o Anglaterra, o més lluny Espanya, o encara més Roma… N’hi ha hagut o n’hi ha, cap potència innocent, germana, en favor de l’humanisme o els drets universals?… Les polítiques sempre són fetes contra la pedagogia i, de retop o directament, contra l’escola, si aquesta no pretén la uniformització en tots els sentits més obscurantistes i xenòfobs. De tots plegats, n’hi ha un fil que els uneix en el destí més universal, malgrat que la cendra en què s’han convertit algunes d’aquestes potències no valdrien ni per escampar el jaç en una porcatera: l’autoritarisme. El professor ho diu d’aquesta manera: “Un espectre recorre el món ensems que el virus: l’espectre de l’autoritarisme.”

ÚLTIM. L’estat espanyol aplica un estat d’excepció militar que destapa la baixesa moral i democràtica que governa el destí espanyol fa cent anys. El professor Resina diu: “Un mètode sense cap parangó a l’entorn europeu: a Espanya la pandèmia s’aprofita per inculcar disciplina i extorquir obediència a l’estat. Serveix per a combatre la confrontació democràtica que amenaça el règim. No hi ha cap diferència entre aquest recurs primari a la virologia per a ‘desinfectar’ la societat –com demanava, amb referència a Catalunya, el ministre d’Afers Estrangers de l’estat i ara de la Unió Europea– i la comparació dels jueus amb insectes i bestioles per posar-los més enllà de qualsevol fraternitat d’espècie i en el camí de l’extinció.”

Post: si voleu llegir l’article complet del professor Joan Ramon Resina, el teniu ací. Els mestres en teniu una obligació moral sense excusa.