Contra l’1 de maig, si ve d’espanya
Anit van fer uns quants programes a televisió revisitant l’1 de maig. Els protagonistes principals eren una quants genets de comissions i de podemos, que anaven posant-se medalles com si el metall anés barat o la miraculosa no volgués eixir de processó. Medalles i creus, els malparits. i vinga a fer-se besos com si volgueren convertir en pornografia la història, pobres, ves que no deien que eren al govern d’espanya, fillsdeputa, criminalitzant la llibertat o lloant la corrupció de la qual formen part.
Més monàrquics que ningú, tant com ells voldrien i més encara, els amos, els borbons, la gc, la policia, tot de veus conegudes amb nom propi festejaven l’1 de maig des del confinament. No gosaven de dir que els mateixos sindicats, UGT i CCOO, i la rastrera de podemos i del psoe, ja feia anys que havien venut la data de l’1 de maig pel 25 de desembre, el 18 de juliol o el mateix 2 de maig espanyolista, perquè al remat l’aventura màxima era això, mamar-la, agenollar-se, acotar el cap i amorrar-se al pessebre tots plegats: franquistes, falangistes, psoïstes, podemistes, en un cant joiós que tot ara era festeig, que mai no podíem ser a mans de ningú que fóra millor, més eficaç, o més inútil.
A ells els la bufa tot plegat, nosaltres, tu, jo, si no és per repetir una vegada i una altra, que amb ells, psoe+podemos+militars+gc+borbons, qui de tots més inútil, ha arribat la glòria, el límit, el cel tan esperat. Ves si la cansalà no serà de pollastre i els fillsdeputa volaran tan alt com no havien somiat. Amunt, amunt, al cel sieu, desgraciats, vosaltres primer!
No és el confinament, allò que amarga més que no el baladre polític del regne d’espanya: són els malparits que han venut en un saldo la dignitat, l’esperit, l’ànima al feixisme, podemos, psoe, els sindicats espanyols…
Mare, si Durruti alcés el cap! O Vicent Ventura! O Brigitte Bardot!