Ulisses20

La desorientació no és només de mestres. No us penseu que som el cos professional més torpall del paradís valencià. No sinyors, que n’hi ha que tenen fins i tot millor nota en ruqueria i en inutilitat. No diguem, que no que no, en incapacitat. D’aquests en trobareu a manta en alçar una pedra codissa. Durant anys que fan segles, els espanyols ens han entrenat en la incapacitat. Encara dura, fins que diguem prou, valencians.

Però n’hi ha excepcions, i homes excelsos.

Enric Valor, un dels savis valencians de tots els temps, va escriure trenta-set rondalles valencianes que són un tresor ingent, no sabeu fins a quin punt, mestres. Quan jo era més jove, molt més jove que no ho sóc ara, que encara em conserve sense formol, ja les havia treballades a l’escola, però no mai com ara, potser. Amb allò que sé ara, vull dir. I com vaig prenent-me certes coses. Sobretot pel que fa a l’ensenyament.

Si que ens has descobert tu el cel, mestre! Ara rondalles, vols dir?

Ep, no sabeu fins a quin punt aneu desorientats els mestres, així en general, si no torneu al nostre origen, que és la narrativa d’alta volada, el mestre Enric Valor, i abandoneu totes les altres mamonades que feu servir, de moment: llibres de text, quaderns, textos de qualitat dubtosa, literatura de pa sucat, i tanta borumballa com alimenta la desorientació. Si dic les rondalles valencianes d’Enric valor, passaria també per fer servir les mallorquines, però això serà tema d’un altre apunt, si és que tenim el temps i l’oratge benigne, per això.

Com que el govern valencià encara ens manté confinats pel que fa a la connexió amb IB3 i amb TV3, que vol dir prohibir-nos (ho heu llegit bé), prohibir-nos d’escoltar els parlars d’aquells territoris, em reserve els comentaris d’aquelles rondalles per més endavant.

En concret, i a través de les pantalles, llegim “El darrer consell” amb els alumnes de quart de primària, la tercera rondalla del Volum 8 de les rondalles valencianes d’Enric Valor editades per Edicions del Bullent.No són d’una lectura fàcil, si no és acompanyada, i molt entrenada, així que, com qualsevol de les titoaes que fem repetidament, doncs demane als alumnes entrenament per un text excels, extraordinari, bellíssim.

I ja he descobert que aquesta rondalla és una mina de coneixement, d’aital profunditat i intenció que, com he deixat escrit als xiquets, valdria per organitzar un curs sencer de primària, i curs i mig de secundària. I em centraré, per defensar aquesta hipòtesi, només en el buidat de lèxic d’expressions que l’escriptor utilitza per parlar de l’oratge, perquè apameu quina riquesa i quin tarannà vist el talent lingüístic d’aquest home:

“Una tronada pavorosa assotà furiosament tota la vall i descarregà tantíssim a les amples faldes de la serra, que eixiren de mare totes les rambles i barrancs. L’horta de Vicenta-Maria (com s’estima el mestre Valor de posar noms compostos als seus personatges. Els he demanat als xiquets qui tenia un nom compost, i qui tenia el nom de Vicent com  a principal. No us amoïneu ni res, que de Vicents no en tinc cap a la classe, i molt menys encara Vicenta), que estava conreada i bledana com un jardí, va ser arramblada per una forta avinguda d’aigua, de llor, de canyes i carrissos i de pedres codisses… Les flairoses tomaqueres, el bajoquetar pacientment encanyat, un quadro de dacsa esplendorosa de panolles, i un bancal de blat… tot fou arrabassat i deixat en la més gran desolació…

Passada la tempesta, asserenat l’oratge, els atemorits veïns de Bélgida, moros o cristians (els espanyols encara no havien perpetrat l’expulsió ni la invasió), anaren traent el cap de ses cases amb ulls esparverats.

Ara hi ha un tros que diu això, i ja m’imagine el mestre Jordi Payà dient-ho d’aqueixa manera, amb aquesta llengua excelsa que tenim els valencians, quan els espanyols no ens abonyeguen…

Però la calma durà poc. Després de la tronada, el cel havia eixit net i brunyit com un espill (serà bonica la imatge, mare!). I s’entaulà un ponent sec i persistent. Una setmana i una altra i una altra; l’estiu es tornà abrasidor; ni gota, ni un nuvolet, ni una boira per la baixura. El cel llançava foc hores i hores i dies i dies sobre la terra ja eixuta, sobre l’herbeta que havia brotat, sobre tota la malmesa vall; les cigales xerricaven furiosament en els arbres assedegats.

—Què, ens orientem a ensenyar o continuem corregint exercicis, mestres?