Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 19 d'abril de 2020

La desorientació dels mestres (14)

Anit, en una conversa online entre amics, discutíem sobre aprenentatge i ensenyament. Com ensenyem els mestres, i quins mestres feien possible l’aprenentatge amb un model més eficaç i democràtic. Home, això últim, en ensenyament és difícil, sincerament: de l’un costat, si no es viu l’escola en democràcia, després serà molt difícil de tenir joves demòcrates a casa, al nostre país o al món. De l’altre costat, als mestres els costa molt de deixar la seua autoritat a mans de la democràcia —llegiu-ho com una metàfora, va. No estem entrenats a no tenir l’autoritat de l’aula, a més que pensem que, sense, els xiquets no aprenen, o no aprenen tant com voldríem.

Potser que tinguen raó, aquest últims, però és que som molts anys de currículums antidemocràtics. Sí, així de gros i de contundent. Una majoria de currículums escolars són fets contra la democràcia, contra el coneixement. Només preparats per tenir llicenciats, milers de llicenciats, en el millor dels casos, però poc fets a viure en democràcia. O fins i tot a gaudir del coneixement. Però això és una altra qüestió. Un tema que mereixeria un estudi a fons dels millors experts. Només avance que patim els pitjors currículums que l’escola mereix, ves si la cansalà és de pollastre!

Però tornem al debat d’anit, entre amics, que era com ensenyem millor, si amb un sistema que garanteix els premis i els càstigs (potser l’únic que coneguem amb profunditat, i que practiquem a cegues, massa a cegues, sense voler que fem figa…,  o un sistema basat en aquelles “invariables” de Freinet, que començaven amb una sentència que presentava els principis d’una altra escola possible, fa gairebé cent anys (mestres, fa cent anys!): els xiquets —els alumnes—, són de la mateixa naturalesa que nosaltres. Això que semblaria una frase innocent, fins i tot evident, era i és un repte, un ajut, una mena de punt de partida excels: ara que ja sabeu com som, mestres, què esteu disposats a fer perquè n’aprenguem plegats! Doncs, en una majoria de casos, la invariant primera és un entrebanc, una mena de: només ens faltava això, als mestres! Que els xiquets foren com nosaltres!

En una banda del debat, per dir-ho ràpid i senzill, hom venia a dir que és això que coneguem, els homes, aprendre i aprendre a base de càstigs, esforç, coratge i càstigs, perquè de recompenses, de premis, en trobarem pocs a la vida. En canvi de disgustos, en tenim per donar i vendre. Potser ajudava en aquesta lectura apocalíptica la situació de confinament que vivim: no només els amics ens hem de trobar a través de les pantalles, gràcies a la tecnologia, també hem de conviure amb la mort i, encara pitjor, a una gestió política de la pandèmia nefasta i molt ineficaç. I res de tot això és gratuït o lluny del model educatiu del qual parlem, els càstigs i els premis, sobretot els càstigs: la policia i els militars cada dia són a compte d’un model polític, i educatiu, poc democràtic, i escassament educatiu. Un càstig de vida, és veritat.

Ara bé, no deixa de ser una realitat que una part de l’escola, només una part, ha sabut renàixer del fosc model repressiu que significava: aprendre amb sang, a colps, amb uns models repressors entrenats entrenats entrenats durant molts anys de dictadura i un servei d’inspecció que durant la transició i encara ara mateix és hereu del franquisme més servil i improductiu. Una majoria dels inspectors d’educació dels últims cent anys, no tenien ni idea de ser mestres. Ni idea. Al cos d’inspectors arribaven el pitjor model d’ensenyament que podia guiar els mestres. La desorientació era servida i guiada a posta, perquè no tingués remei. Ah, les excepcions eren tan poques que no compten!

Doncs malgrat la societat, el currículum, i el cos d’inspectors, una part important de l’escola, que no ha sigut mai l’escola, ha resistit en favor de la democràcia a l’escola, de cercar uns altres models d’ensenyar. Per bé que una majoria d’aquells mestres que practicaven i feien possible noves didàctiques no havien tingut l’oportunitat de viure en democràcia, ni la formació, ni les pràctiques, ni l’experiència a l’escola.

La desorientació ja ve servida. Cada dia n’hi ha exemples vius perquè caigues de morros. Sort que, al final, en aquell debat que havíem començat i que no va durar gaire, uns cinc minuts de la trobada potser, vam apuntar l’última de les invariants de Freinet, com a possible resposta tallafoc: “l’esperança optimista en la vida”. Sense, l’escola hauria de tancar, quedar-se confinada per sempre.

—Recordeu cada dia, mestres, ara més que mai: una esperança optimista en la vida!

 



Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent