Perpinyà és el nord

Vam pujar a Perpinyà per viure el retorn del MH Carles Puigdemont. En la lluita per la llibertat, Catalunya és capaç de mobilitzar la il·lusió i l’esperança de milers de catalans, per la defensa dels drets amb accions pacífiques i entusiastes. Espanya sempre prova d’impedir-ho amb accions indiscriminades, pròpies de la repressió i del joc brut. Per molt que ho voldran banalitzar, Catalunya és ara mateix el moviment més esperançador i més viu a Europa. Espanya és el contrari; n’és abús i atiament de la impunitat feixista. Si hom pogués triar, si hi hagués democràcia, el dubte s’esvairia. Entre espanya i Catalunya, caldria decidir-nos: voleu servitud o llibertat?, si els drets universals estigueren permesos. Però és clar, l’estat espanyol és avui governat pel màxim de llibertats que hom pot aspirar: és on arriba el nivell polític i la misèria en un estat corrupte, agressor, policial, que se sent tan inferior.

Més de cent mil persones ens vam trobar a Perpinyà per rebre el president Carles Puigdemont, i més milers no ho van poder fer perquè espanya els ho va impedir, prohibint-los el pas per una frontera que, fa molts anys, Europa va eliminar física i mentalment, però que espanya manté contra els drets i la democràcia. El Consell per la República ens havia convocat i era l’organitzadora de l’acte. Uns quants valencians també ens vam sentir cridats, per la llibertat i la democràcia. Perquè n’hi ha vida més enllà de les falles i del camp valencià, si no el voleu esgarrat i perdut.

A Perpinyà la festa va ser completa, de reivindicació, de solidaritat, d’agermanament, de coordinació. Calia atendre el doble de la població que habita aquella ciutat de normal i els problemes van ser-hi menors, enmig d’una festa que, segurament, viuen i viuran tants pobles que han arribat a ser lliures. El transport, els serveis, les vitualles, els aparcaments, entrades i eixides, les pernoctes… L’organització havia avisat qui participaria que calia paciència i previsió.  En canvi, espanya va voler crear problemes greus, problemes importants, i no es va estalviar esforços i recursos contra la llibertat. Espanya no accepta el dret europeu, ni la justícia europea, ni la immunitat parlamentària, ni les recomanacions de l’ONU. No és capaç ni d’acceptar una festa lliure i entusiasta a Perpinyà. Perquè no accepta la democràcia, perquè la despulla com és, fa ensenyar-li una vergonya que fa mal, molt de mal, si viu mancada d’una mínima formació en cultura democràtica. De corrupció, lladrocini i criminalitat en són mestres, a espanya, però de decència no n’hi trobes, menys encara on caldria ser modèlics, en la justícia per exemple, i tot plegat fa molt de mal, perquè espanya és un esperit malalt. En canvi, els pobles que volen ser lliures, conscientment lliures i madurs, aspiren a majors ideals, més nobles i honestos.

I si aspiren pacíficament, per moltes barreres i jocs bruts, tard o d’hora hi arriben. Perpinyà anava d’això, de caminar sense aturar-nos, sense rendir-nos.

Durant dos dies Perpinyà ha viscut l’anhel de milers de catalans que només que reclamen de ser lliures. De viure en una llibertat que els va ser robada i per la qual no han defallit mai. El retrobament amb els seus líders, els discursos, la festa als carrers i les places, a la llibreries, la reivindicació solidària dels presos, l’escola Bressola, la lluita dels pensionistes, el respecte que vam tenir en l’acollida, en cada moment, feia respirar un ambient diferent fins i tot en aquells ciutadans que se senten francesos, més que no catalans, perquè la cultura de la república i els seus ideals és abismalment diferent, entre aquests dos estats. L’un és en favor de la frança dels ideals republicans (sense oblidar les burreres de l’estat francés), l’altre és en favor dels ideals borbons i franquistes (sense oblidar la burrera a totes les institucions de l’estat).

I els valencians, hom es pregunta de quina cosa serem capaços, entre traques, finançament espanyol de misèria i un camp arruïnat per polítiques agràries pròpies del terrorisme polític de madrit. Sí, què decidirem els valencians davant la servitud o la llibertat, deu anys més de jugar a segona divisió amb més privacions i almoines o serem capaços de començar a conformar un moviment capaç de la il·lusió i els ideals d’honestedat i democràcia? Viure a remolc del que decidirà espanya per nosaltres, anys i panys, o viure a partir del que decidirem els valencians amb independència?

A Perpinyà uns quants valencians vam viure de prop l’emoció d’una ciutat germana, menuda, acollidora. I vam compartir unes quantes taronges boníssimes. Per cert, en una parada n’hi havia a 50 i a 80 cèntims el quilo. Uii, gairebé com els preus a València. Pitjor no pot anar això, llauradors! Però ací no ens estem de traques o fums, que no que no!