La desorientació dels mestres (11)

Dissabte, 22 de febrer, XVII Nit d’Escola Valenciana, Elx, centre de congressos. Escola valenciana convoca els mestres del país a visitar el sud, a reivindicar-lo per als valencians, per a la llengua, per al país. Fins i tot el mestre Ferran Zurriaga envia una carta per encoratjar-nos a baixar al sud, cap a les terres estepàries, assedegades, de soferts garrofers, aquella adustesa de les garrotxes, que descrivia Enric Valor a les seues rondalles —mare, l’alta literatura: Mestres, estudieu, estudieu llengua i llegiu els grans escriptors. el sud de ruïnes, plenes de llangardaixos i malenconia. Hom travessa amb el cotxe aquell paisatge desèrtic, s’admira de l’un costat de tan singular formosor: el Puigcampana. De l’altre costat, s’avergonyeix de què són capaços els homes contra el paisatge i contra la mar, en contemplar el poble de Benidorm. Són les dues cares d’un país que no acaba de trobar-se ni de trobar l’harmonia necessària. Ni la identitat, ni la necessitat de les llengües o del coneixement. De l’una banda el feixisme, l’extrema dreta, els atemptats continus contra els valors bàsics, la democràcia, la llibertat, la igualtat que prediquen els Derts humans. Associacions que es reivindiquen xenòfobes, contra la llengua dels valencians, contra l’escola, en definitva es reivindiquen contra l’escola. De l’altra, la trilogia premiada enguany per escola valenciana: el Misteri d’Elx, aquelles veus extraordinàries que vam veure abreujades, dissabte la nit: el projecte Com sona l’ESO, una aposta que acomboia els joves de secundària a aconseguir grans reptes col·lectius, per la música i la convivència i el reconeixement a la mestra Maria Conca, amb setanta anys, una veu ferma, sòbria, contundent en favor del compromís social, polític, educatiu del país. Sense defallir. És aquest altre país que es reivindica, des de l’escola, i renaix malgrat l’assetjament, els jutges espanyols, una majoria de polítics decebedors, idiotes, i una majoria de valencians que encara no hi creuen en ells, perquè tampoc han tingut la possibilitat que ningú no els explique qui són, si només espanya, i aquella mediocritat rància i casposa dels mitjans agafats dels ous: de les cent televisions que entren en una casa valenciana, cap ni una no explica als valencians què som els valencians, què podríem aconseguir, on seríem capaços d’arribar, perquè a més dels mitjans, els polítics i la resta de poders ja ens alliçona com hem de ser d’estúpids i servils. Sense excepció, tenen una por que els fa córrer amb la cua entre cames.

Els dos o tres centenars de mestres que vam baixar al camp d’Elx, a festejar la Nit de l’escola, no representem el 10%, ni l’1 ni el 5% dels mestres. Tanmateix, l’escola representa el moviment més vertebrador i valencià del país, juntament amb uns quants músics esforçats i uns quants escriptors. Ni empresaris, ni advocats, ni venedors del mercat central de de les tres províncies, no crec que representen tanta valencianitat. Ni els llauradors, ni els colombaires… I encara molts pobles són governats per partits polítics criminals, el mateix del beato cotino i la gallina pons, i la resta de miserables dits populars…

Ah, els mestres, si encara aneu tan desorientats, els finlandesos sempre ens aniran a trenta mil quilòmetres lluny!