La desorientació dels mestres (10)

Una visió humanista de l’escola no vindrà malament, sense perdre mai el sentit científic d’allò que fem. Els grans mestres, aquells que han fet ratlla i han marcat una pedagogia tan viva que encara es manté moderna malgrat els anys, li van donar sentit a la vida de mestres, feien investigació. Investigaven mentre feien escola, cada dia, i escrivien què passava  a l’aula, com aprenia cada xiquet, per què no aprenia aquell o aquell altre. No sé com ho feien, de veritat que no, potser perquè tenien un què especial, sens dubte, però justament per això van ser mestres universals. Jo no en sóc, un d’aquests (això també ho diria Wallace en aquell discurset del primer dia) però en conec, i aprendre’n d’ells és un goig. Llàstima que les escoles de mestres no els aprofiten. Les escoles de mestres de normal s’omplin de funcionaris, de rucs, de professors vulgars que es pensen que en saben. I la desorientació dels joves ja ve regalada. No podem avançar, no a la manera finlandesa.

Personalment, potser que siga l’edat, el ritme a partir de la seixantena, o l’emoció de l’ofici: escric, llegesc, visc amb passió l’aula, per preguntar-me cada dia com està l’aigua, el medi on treballem, i em demane com podré atendre millor els alumnes, dins les potencialitats i limitacions pròpies. El medi social no ajuda gaire perquè tenim una societat que viu contra l’escola, contra el coneixement, i no és fàcil conviure amb aitals condiments si, al remat, allò que nosaltres voldríem és començar cada dia amb totes les garanties i el vent a favor.

Si la llengua és la nostra pàtria, la nostra casa, la nostra escola, i el govern valencià encara es debat si cal aprendre i ensenyar la llengua dels valencians a l’escola, al carrer, als mitjans, als funcionaris, com caram no voleu que els mestres vagen desorientats!