La desorientació dels mestres (8)

«L’escola és això.»

Paral·lela a la idea de David Foster Wallace -L’aigua és això- el títol d’una conferència que obria un curs escolar en un college, “l’escola és això”, malgrat una diferència ben grossa: que l’escola és un model, deuria d’ésser model on emmirallar-se els xiquets i els joves, perquè fa anys i panys que ensenya què, com, qui ha d’aprendre, què ha d’aprendre i com ho ha d’aprendre. Però no sembla que n’ensenyem prou o que n’aprenem prou, els mestres.

I jo ara diria: no sóc el mestre assenyat de què parla Foster, però més que no assenyat, jo diria que comence a tenir una tirada especial per ensenyar a llegir sense preocupar-me de gaire res més, i m’ho passe extraordinàriament bé. I gaudesc d’aquesta llibertat completa d’ensenyar. Avui per exemple he tornat a redescobrir les rondalles d’Enric Valor. Va!, direu, què dius!). Ho confesse. Almenys una de les rondalles, perquè només hem arribat a llegir en veu alta el primer paràgraf de Joan de la Panarra, el tros que descriu el paisatge valencià de Finestrat, al sud del país, davant el Puigcampana. I unes quantes frases han sigut suficients per enamorar l’aula i la lectura que ens ha regalat Laia Morelló, de nou anys -prèviamnet, li havia demanat que l’estudiés unes quantes vegades. Ací m’apareix ràpidament el mateix debat que va tenir el professor i filòsof Martin Gardner, del perquè els xiquets americans de dotze anys no eren capaços de llegir “Alícia en terra de meravelles” que al nostre país havia traduït el mestre Josep Carner per a l’editorial Joventut, un llibre que ha desaparegut (si arribarem a tenir mala sort, xa) en canvi d’altres traduccions que no ensenyen la meitat de la llengua que atresora aquella traducció mestra. Sublim, excelsa, massa culta per a primmirats i bambos que volen fer de mestres.

Jo avui volia fer una prova: si els xiquets de quart de primària serien capaços de llegir Enric Valor en tota la seua dimensió, sense les versions adaptades, ensucrades, facilitadores, perquè l’obra original és un pou de llengua que no tenen les adaptacions. Justament les adaptacions es carregaven la part de la llengua més elevada, les descripcions del territori valencià, el paisatge, amb un lèxic d’una riquesa i diversitat inusual no només en les adaptacions de les rondalles, també en la resta de llibres i històries adreçades als xiquets, d’allò que en diuen literatura infantil/juvenil… I per això us deixaré una mostra del que passa a l’inici d’aquesta rondalla, perquè ho valoreu vosaltres, mestres. Perquè els mestres reorienteu la vostra necessitat i la manera com ensenyareu a llegir, a fer ús de la llengua, a transmetre-la amb el coratge que necessita.

D’això en diré primera lliçó de lectura des d’un model excels d’amor a la narrativa.

«Finestrat té molt belles coses: les fonts dels Molins, que brollen enmig d’un paisatge estepari i assedegat; unes ruïnes plenes de llangardaixos i malenconia; unes grutes tan misterioses com les que més ho siguen, i sobretot aquella adustesa de les garrotxes, de les rieres polsoses, de les margenades de soferts garrofers, en punyent contrast amb alguna clotada de vegetació exuberant i tendra. Presidint tan singular formosor, talla el cel l’espasa gegantina del seu inaccessible Puigcampana.» Enric Valor. Edicions del Bullent, volum 8, rondalles valencianes

Després que hem acabat les lectures a la biblioteca, hem aprofitat una activitat de comprensió per desllorigar el lèxic, la riquesa, el nivell de llengua d’un escriptor necessari. Hem escrit, per exemple, els topònims i els hem buscat al mapa: Finestrat, les fonts dels Molins, el Puigcampana… Aleshores hem començat a pouar la llengua: brollar, un paisatge estepari i assedegat, els llangardaixos i la malenconia, l’adustesa de les garrotxes, les rieres polsoses, les margenades de soferts garrofers… el paisatge valencià del sud, sinyors s’apropa al desert, a tenir les mans rudes, prunyons, pells, arrugues… Sort que després apareix aquesta formosor que el senyor Valor ens va saber fer veure en cada història que escrivia, sense concessions.

—Jo ja he encomanat els llibres, un per xiquet.