Espanya no canvia de segle

Si hom diu que som al segle XXI, necessitarà uns quants indicadors de pes, més enllà de les tecnologies, la contaminació o el canvi climàtic. Més enllà de continuar robant-nos, als valencians i a la resta. Perquè si obris els ulls a València, per exemple, i et trobes enmig d’un altre segle, o en el mateix segle que vivim, qualsevol dels dos que només el 5% dels valencians llegia o llegeix en valencià, qualsevol lectura o indicador ens posa a la cua, aquest o l’altre segle. Tampoc hom no imaginava que vint anys després de començar el segle nou, el XXI, tindríem mitjans prohibits, o voldríem saber què hem guanyat en civisme, en el repartiment just d’una part de la cultura, en canvi de passejar pels carrers de València, al voltant d’un camp de futbol, mentre uns joves feixistes queden per escampar la violència dels primats, malgrat que uns quants d’aquells mamífers fa milers d’anys van baixar dels arbres. Hom diria que som en el segle XXI si no hagués de defensar-se per parlar una llengua, en canvi que un policia et portés a presó per insults a la (seua) incapacitat. Afirmaríem que sí, que som en un segle nou, malgrat que hagen passat vint anys, si un jutge espanyol no et perseguís per expressar-te, per penjar un eslògan de llibertat o per fer un pet en una plaça, lliurement. Pel que fa a presons, l’estat espanyol és líder a tenir presoners polítics al segle nou: acaçar demòcrates, joves, vells, amb responsabilitat institucional o sense, és un esport que practica cada dia la justícia espanyola emparada de tribunals de noms retòrics en canvi d’aterrir els drets: a la democràcia peninsular política i judicial se li ha enquistat el tumor franquista que fa vuitanta anys alimenten jutges i fiscals, que fan orfebreria per dissimular que l’estat espanyol no serà democràtic mai, mentre ells governen per damunt el poble i la llei, i si és el cas la interpreten, la llei, i els drets universals que van signar, ho interpreten fins que els convé de dir tu i tu a presó, per denunciar el clavegueram o i la pederastia judicial. Per damunt els drets, espanya hi posa pets, la corrupció feixista ancorada en els anys quaranta del segle XX, malgrat que l’electricitat de les cases siga ara de dos-quaranta. I així roda la roda, dels espavilats que són per damunt de Newton, d’Einstein o d’Euler. Ells són espanyols, i els espanyols encara són com Pizarro, Hernandos o Felipes, i s’estimen la gc com si no n’hi hagués més ceguesa, ni més món, ni més futur… I encara els valencians dubten, o dubtem, de creure’ns que el temps avança a mans dels espanyols. Però el temps, amb espanya, es va aturar en aquell segle, i els valencians encara no hem vist l’hora de marxar. O potser sí, com els catalans, però ens fa por allò desconegut, la llibertat, la democràcia, el segle XXI. No ho sé, que ens fa tanta por. espanya, el terror espanyol potser. El seu terrorisme.

[continuarà]