Apologia de la lectura (1)
APOLOGIA DE L’ESCOLA. Hem començat l’any presentant els llibres que ens han regalat, hem comprat o ens hem trobat en un forat de l’aigüera aqueixa rastrera de vacances que en diem Nadal. En direm, apologia de la lectura!, dels llibres i de l’escola. De primer, hem cercat el significat d’apologia, que és un discurs o un escrit lloança o cant d’admiració d’alguna cosa. L’excusa l’ha portada un llibre especial, del qual he llegit als alumnes la primera part del punt número 1, d’aquesta apologia extraordinària, la matemàtica. Vaja, que he presentat als alumnes de classe el primer dels llibres que vaig comprar en Nadal a l’Ateneu de Bétera, Apologia d’un matemàtic, de Godfrey H. Hardy (un matemàtic excels del segle XX, que assegurava que allò més important que havia fet, en la seua vida de matemàtic, era descobrir-ne un altre, de matemàtic jove i vigorós). El llibre de Hardy l’ha editat l’obrador edèndum, URV, i és una troballa miraculosa, després de regirar i remenar centenars de llibres durant tres hores de món, extraviat en un magatzem del coneixement, malgrat que molt d’aquest coneixement també amuntega pols i més pols, però ja diu l’esperit del Gènesi, que som pols i pols tornarem.
He situat els alumnes en el context d’una pel·lícula que aquest Nadal han passat per televisió, L’home que coneixia l’infinit, sobre Hardy i Ramanujan, i els he llegit unes línies del primer paràgraf del llibre: «Un matemàtic professional se sent malenconiós quan es veu a si mateix escrivint sobre matemàtica. La funció d’un matemàtic és fer alguna cosa, provar nous teoremes per ampliar la matemàtica, i no pas parlar d’allò que ell o altres matemàtics hagen fet.»
Tot plegat, Hardy ho escriu als seixanta anys —jo els acabe de fer plenament: «quan és el moment de no tenir el cap prou clar, ni es té prou energia o paciència per tirar endavant la feina del matemàtic d’una manera eficaç. Per això escriu sobre matemàtica, una confessió de debilitat, perquè com qualsevol matemàtic que ja ha fet la seixantena… Aleshores, Nora diu a la resta d’alumnes: —és clar, amb seixanta anys ja no pot estudiar més matemàtica: perquè ja se la sap tota!
Però, i la feina d’un mestre, i el seu vigor, als seixanta?, als seixanta-cinc?
Aleshores, demane als xiquets, com és que encara n’hi ha problemes que hom paga un milió d’euros per resoldre’ls…
—Ah, sí, la conjectura! La conjectura de Rieman! —s’exclamen.
[continuarà]