Els somriures d’un concert a Llorenç Giménez

Un sol esplèndid, el pavelló de gom a gom que no hi cabien més cadires, els xiquets preparats per eixir a l’escenari, un escampall de famílies pel pati, la parada de llibres, la barra del bar-café perquè la intendència no falle, l’equip de la cuina que no afluixarà durant hores, l’escola infantil que comença a desfilar abillada de mocadors, tot plegat anuncia un concert sentit, emotiu, reconeixement a un dels mestres cabdals de l’escola i de la nostra escola en particular. Moixaranguers, Anna i Mònica, el taller de Teatre, Amin, el cor de pares i el cor de l’escola, Pau Aleixandre, uns quants dolçainers i tabalaters, la tia Júlia que no se’n perd mai cap, que ja és la tia de tots nosaltres, les dues directores, un equip al darrere, a l’ombra, perquè les veus dels xiquets més fràgils no descarrilen, l’aula de música que sembla l’estació del Nord, el cartell que anuncia l’exposició del 22… “Somriures amb Llorenç” és una idea compartida de molts mestres, coordinats i dirigits per Ferran Aleixandre que aplega teatre, màgia, circ, música, veus, i moltes hores d’assaig, perquè gaudim del Primer contacontes, de l’home, del ferm compromís pel país i per la terra, per la llengua, perquè compartim sense embuts i sense amagar-nos aquell propòsit de la llibertat, d’una vida plena dedicada a fer-nos gaudir sense perdre ni una engruna de dignitat. Llorenç va ser un dels primers mestres de la nostra escola, de l’escola dels valencians, cooperativa i pública, però també un dels primers a portar la llengua allà on calgués. Hem cantat, hem plorat, hem somrigut, i hem treballat plegats, moltes hores, per oferir aquest regal que ell ens va fer cada dia de la seua vida.”Gràcies, Llorenç”, acabava una de les últimes cançons del cor en un jorn especial, de sol esplèndid, de somriures, de complicitat i d’un compromís que no defallirà, si hem aprés res: si ja ho sabem els valencians de sobres, que feina per endavant tanta com en vulgueu. Gràcies, Llorenç. I gràcies també a les famílies, a les incondicionals, que n’hi ha, i a tantes que van agafant el testimoni, per anys i anys, d’una vida dedicada a l’educació, a l’escola, a construir què som.

Per cert, que també n’hi havia polítics de primera, alts càrrecs, i editores, i exalumnes, i gent de la Muixeranga, la Nova, i mestres vells, i mestres de pràctiques, i mares que fins avui no se n’havien assabentat, i Africa que avui feia d’ama de la porta per on passava tothom a l’escenari, i tot de llandes i coques dolces i salades, i els exalumnes, que ja ho sé que ho he dit, però és que aquests no fallen mai, que no fallen mai, i una escola farcida de vida, d’història, de petites històries que en fan una de molt grossa. Però què seria l’escola sinó, un munt de petites històries que ens fan grans, que ens fan créixer, fer camí amb totes les esperances i les albardes carregades. Per anys i anys, Llorenç, com tu ens vas ensenyar.