L’esperit del natalici

El natalici cada any ens avança l’horitzó o ens llança cap a l’horitzó?, ens uns moments que tenim repressió i llibertat a tocar, una vivesa d’accions com no vivíem, i un precipici espanyol camí del segle XIX, a tot estirar meitat del XX, pobres, de retorn a la seua fragància impura, no serà frívol això dels natalicis?

Sí, que vivim una repressió agegantada per la voluntat de partits espanyolistes que es pensaven, ells només, que eren demòcrates, malgrat que venien d’una lliçó europea més feta, més culta, en canvi d’herències feixistes que no poden estar-se de reviure el pitjor de l’essència humana: a ponent que és espanya, no han mort mai, les essències, ni ningú no ha sigut capaç d’eliminar la caspa ni el pernil més ranci; fa pudor de polil, de boletes d’armari tancat, tan humit que tomba i és la tomba de drets i llibertats bàsiques;

I malgrat els colps, i la repressió, i una policia assassina de valors, el natalici, seixanta anys de colp, exactes. Un esperit com el dels joves… Aquells joves i els seus pares i iaios viuen un esperit com mai, a tocar, a una distància tan curta que tot s’ensuma nou, i viu i joiós perquè res no els aparta del somni dels pobles lliures, a tocar si, perquè potser en tenir-ho, com gairebé tot i ja passa amb tot, res no serà així d’esperançador:

Tu veus un regal embolicat, tanta sorpresa, i el goig és tan alt, altíssim, tan ple, en canvi que en destapar allò desconegut queda la feina del dia a dia, la feina per endavant, començar de cap i de nou: vas fent anys, i l’humor no canvia i no ens canvia, continuem amb l’esperit de quan érem joves, però sense ser joves, tan joves com els joves que ara són al carrer, que organitzen assemblees, acampades, una lluita constant i coratjosa, nosaltres també hi érem fa molt en assemblees i acampades semblants, però ara, ai, sembla tot tan a tocar, tan aprop, tan nou… Som l’esperit, sí, l’esperit d’un horitzó que és ací davant, més aprop que mai.

De sobte, el natalici. D’un colp, pel vent que ara corre en favor de la llibertat, malgrat espanya, que es veu que allà el vent és impossible, si no és destorb, o ponent o pitjor encara, un vent de presó contra un vent de llibertat, que mai no seran el mateix vent. ja ho cantava Raimon. Per cert, sabem res de TV3 al país valencià?

De colp, el natalici.