El PSOE contra la democràcia (2)

Espanya va convèncer milers de de valencians que s’havia reformat. Era un miratge, sí, però molts valencians se la van creure, fins i tot van escampar que, amb ella, València lligaria els gossos amb llonganisses, que el camp seria llaurat pels àngels, que la taronja ens trauria de pobres, que ens plourien els milions embolicats amb seda, gairebé que el món seria als nostres peus, perquè teníem el millor paisatge, un clima que mai no ens fallaria, la mar de Sorolla i les paelles, com els xiquets que arriben de París, vindrien regalades i amb l’allioli de franc.
Espanya ja ho va adobar per enaltir el floralisme de pesseta, amenaçant-nos que Catalunya ens robaria, que ens furtaria els fills, que mataria la nostra economia, es va arribar a dir que Catalunya prohibiria les falles i ens obligaria a canviar la sang del cos pel vi del Penedés. Però allà a Catalunya, que volien ser Europa, que tenien ideals, i una filosofia pels valors que no Espanya deia que ens convenia, els valencians els la bufaven. Ells anaven a la seua i espanya contra nostre… Feu-nos cas, ens deia Espanya, nosaltres som moderns, encara que portem la clenxa engominada, però us cuidarem, no us faltarà de res. No sigueu ximples i no estireu pel valencianisme, que fracassareu.

El missatge va fer forat i els valencians ens vam agenollar davant d’espanya.

Efectivament, una majoria de valencians va fer cas d’aquella amenaça (la lliçó va entrar a sang, pel clavegueram, amb bonificacions i regals sorpresa). El PSPV va vendre’s l’ànima al partit d’espanya, el PSOE, i allò ja va rodar cap al sidral que coneixem: durant molts anys el PP i el PSOE van ensenyorir-se dels valencians, ara tu ara jo, cada pedra feia paret per al partit i per a espanya, i els valencians perdíem bous i esquelles: perdíem el paisatge que es convertia en un cagalló urbà tot ple de casetes… Sorolla, mort feia anys, perdia les barques de la mar, els bous s’ofegaven, els espanyols ens castigaven els camps, els pobles rurals perdien els veïns, les inversions eren per als amics d’ells, en canavi que els valencians pagàrem la despesa conjunta, els vicis, els luxes i encara, sense adonar-nos-en, espanya (el PP i el PSOE) ens van regalar l’última de les sorpreses: ens fan robar totes laes caixes i bancs valencians. Ens van deixar nets com un plateret.

La resta ja la coneixem: els valencians no érem ningú, una merda en un plat, havíem de malviure, de demanar almoina, de treballar fins que ens moríem de treballar sense traure’n suc, havíem de deixar els camps, les cases, érem desnonats, en canvi de passejar-nos a pidolar, a pidolar, que espanya ens subvencionés el deute, l’interés…

—No us preocupeu, valencians, ens deien: us passarem una renta en canvi que continueu agenollats, callats, muts, votant al psoe i al pp, que som els que sabem de governar-vos!

El resultat és que espanya ens robava, ens robava, ens robava, en canvi d’acusar-nos que no en féiem prou, que havíem de treballar més, que la quota no arribava, que si no volíem que vinguera Catalunya a prendre’ns la festa, ens havíem d’esforçar a ser bons espanyols, millors espanyols, per continuar pagant-los, per suplicar-los que ens cuidaren, que ens deixaren ser espanyols en comptes de valencians, perquè els valencians no podíem ser majors d’edat. No senyor.

Total, que el robatori continua, mane qui mane, i setanta anys després, vuitanta anys després, ens han arruïnat, com han fet sempre, però ens hem quedat amb una mà darrere i una altra davant, escurats els valencians.

Perquè en dies d’eleccions, l’extrema dreta (tots els patits espanyols del PSOE a VOX) continue demanant-nos que hem de deixar robar-nos, que ells ja decidiran el millor per nosaltres. El pitjor, el millor, ells ho decidiran tot, mentre els valencians no ens plantem i diem prou. Que vol dir ser valencians per damunt de tot.

[continuarà]