Ulisses20

Divendres vam ser al tast de vi rosat, on els ponents posaven en qüestió la política valenciana sobre el camp ( de l’espanyola no cal ni parlar-ne, perquè té l’objectiu d’arruinar-nos). Potser per això, el meu amic Apa va comptar quants membres de la conselleria d’agricultura hi van participar: zero! Ni tècnics ni directors generals ni la consellera: potser perquè parlàvem del camp, donàvem dades, denunciàvem que Freixenet i Cordorniu han pactat la rüina dels preus del raïm (ho va dir algú de pes quan ja havíem tastat tres vins rosats de caure de cul, els dos primers valencians (castell de Bétera i Forcallat), el tercer de la terra Alta, un garnatxa peluda sublim… Així que ja no guardàvem formes ni protocol i parlàvem ras i curt sense pèls a la llengua: a la conselleria no tenen ni idea del camp. Ni idea. Ara, que si passem a comptar quants llauradors n’hi havia, o representants de les cooperatives, o dels sindicats agraris, la quantitat no millora gaire: uno o ninguno, que deia Llorenç (cap ni un, xa). Així que si els llauradors penseu que el camp l’adobarà la processó de la pastora, o la missa major, o l’ajuntament, o europa, ja podeu bufar i agafar l’hamaca, ni el vi ranci no us traurà el pesar.

Una llàstima que una activitat de tant de goig tingués tan poca resposta per les persones a la qual anava destinada. Però les coses són així i cal continuar: de fet dissabte el grup de teatre de l’Ateneu, Zorongo, va fer una estrena en valencià de l’obra TRES, que ja havia representada en espanyol: però les circumstàncies van poder contra el teatre (el campanar de Bétera es va tornar xirivia, que les tres protagonistes van haver de parar tres vegades, i encara quan venia gairebé el final d’aquella comèdia fresca i carregada d’humor, la pluja va entorpir el desenllaç, corrent a apagar llums, plegar veles, entrar la decoració, la taula, els focus, i de nou l’humor que venia rodat: la Pastoreta, la processó de la maedéu trobada a Bétera semblava que volia entrar en el corral de l’Ateneu a beneir els descreguts i els ateus, i encara sort que només era la baixada, perquè ens va deixar sopar tranquils entre amics i converses i vins negres i rosats i caves.

Era el preàmbul del que passarà el cap de setmana que ve a Olocau, amb el nou Aplec del Camp de Túria, que ja deveu recordar que és un encontre de llibertat i de futur per la comarca i pel país, però entremig, dilluns mateix comença l’escola i començarà amb el recordatori a dos protagonistes de primera fila. Carme Miquel i Llorenç Giménez. Nosaltres, a l’escolagavina, hem preparat un jorn especial per recordar Llorenç, i aplegarem tots els xiquets i els explicarem què farem , doncs un dia d’escola de contes, de rondalles, d’acudits, d’equilibris, de jocs, i de compromisos socials i polítics: sembla que en recordar Llorenç, entre rondalles i riures, els protocols i els mitjans no expliquen el nivell de compromís social i polítics pel país i pel territori, per la llengua i la llibertat que assumia… “A la làpida escriviu-me País Valencià!”

Per tot plegat, pel camp, pel teatre, per l’escola, per Llorenç, comencem una altra setmana tan farcida com esperançadora, perquè el món no para, i ves si encara haurem de plantar els arbres sense fer els clots. Però, i a Catalunya, què diran els mitjans del lladrocini que passarà dimarts? En favor de totes les repúbliques, les que són vives i les que ho seran a poc que siguen lliures!