El mestre Llorenç i el primer dia d’escola

Dilluns vam començar el curs 19/20 a l’escola. I Empar, la nostra directora, va fer un discurs emotiu breu tan bell sense exagerar res, res de res, perquè ell li ho havia demanat expressament, divendres, en el comiat: no feu res d’exagerat, potser en un racó al pati, quan expliqueu contes, dieu alguna cosa… Abans, però, ja havia amollat el penúltim acudit: Xa, no sé si sóc ja davant de Sant Pere o davant de Sant Paco Raga!, perquè Paco portava aquella barba blanca d’uns dies que apunta serenor i una edat. I és que per cadascú que venia a acomiadar-se, ell tenia aquell caliu de la paraula, el succeït, l’humor imparable, ocurrent, viu i senzill que només ell transmetia, i nosaltres rèiem, ens feia riure sense parar com si fóra el primer dia d’escola i estiguérem a Picanya o a la Pinaeta del cel, a l’Eliana, on va començar a fer-se el gran mestre que tots hem conegut, si hem tingut aquest regal de compartir amb ell tanta vida i tant de goig.  Empar va començar el nostre curs especial dilluns, el primer sense, amb el record del mestre Llorenç i també de la mestra Carme Miquel.

En una entrevista de Montse Serra a El Temps, que Vilaweb ha tornat a reeditar, ell ja explica perquè agafava l’altaveu i acomboiava els xiquets a les activitats, a fer rogle, a ballar, a fer muntó, i és una marca que l’escola no ha perdut mai, trobar-nos tots plegats, xiquets i mestres, menuts i grans, per escoltar un discurs, un verset o celebrar un jorn de solidaritat o sobre la pau. El mestre i la paraula, i ell, en veient-nos tots plegats, amollaria: perdoneu-me si avui no vinc, i començaria a explicar els tres plets, o el castell d’entorn i no entorn, faria rodar un plat i mentre girava en l’aire, nosaltres tots amb la boca oberta, s’exclamaria: Xim-pum!