La caixa de música (espanyola)

Una televisió passa la pel·lícula “la caixa de música” en versió espanyola. Recordava haver-la vista al cinema, quan encara m’enganyava a veure cinema en espanyol en sales de cinema comercial —ara faig boicot civil a les sales de cinema que prohibeixen d’exhibir cinema en valencià, gairebé totes sense excepció a València (desobediència, valencians!). No recordava que l’havia dirigida Costa Gavras, la pel·lícula, potser un dels directors de cinema més compromesos del segle XX i una garantia de sobrietat. La història explica que una advocada defensarà son pare de les acusacions de criminal de guerra, fins que ella mateix destapa unes proves que l’inculpen. Què farà ella?, denunciarà son pare a la justícia?

La pel·lícula és de 1989, i explica uns fets de 1942-45. Avui vivim al nostre país uns fets gairebé paral·lels. Uns homes denuncien els crims de guerra d’un estat que no ha volgut mai recuperar la memòria ni fer justícia i, què dieu que farà aquell estat governat pel pp i pel psoe? Doncs denunciarà qui ha trobat les proves a la caixa de música i empresonarà els demòcrates. En canvi deixarà lliures els criminals i els elevarà a l’altar del culte i la intocabilitat. Vet ací el segle XXI espanyol comparat amb els estats demòcrates d’arreu del món. No ens estranya que Turquia argumente que pot destituir o tancar alcaldes electes, si espanya també ho fa i europa calla o, pitjor, afig llenya al foc dient que té el dret de tancar qui vulga, espanya, sigues demòcrata, diputat, presidenta d’un parlament o president d’una entitat cultural. Sense més, tots els marchenes del món es veuen capaços de tancar qui vulguen sense proves, sense llei, sense democràcia…

Sí, senyors, en La caixa de músíca, Jessica Lange (americana) pren una decisió valenta i coratjosa en favor de la llibertat i l’honestedat i denuncia son pare, que ha comés crims de guerra contra la humanitat. A espanya hom denuncia crims, terrorisme, connivència de la justícia i la política, clavegueram, corrupció, fins i tot un rei borbó que anima la violència contra la població civil, i qui penseu que tanquen? Qui penseu que detindran per posar en perill la democràcia i el benestar? Efectivament, l’advocada, la Jessica, perquè a espanya, per damunt dels drets universals hi ha el crim organitzat, el franquisme, els borbons, l’agressió contínua: sí, espanya roda la mateixa pel·lícula cada dia, la caixa de música, però inverteix els papers i els valors: i qui ho denuncia ja corre el risc de ser perseguit, linxat, agredit, perquè un rei borbó més ruc que el tacó, un mogutu vulgar pocapena, ha convidat a perseguir demòcrates i agredir els valors universals.

La dictadura espanyola va cada dia més despullada, més desenfrenada, en liderar una punta de llança cap al feixisme europeu del segle XXI, amb el psoe ballant al ritme de la caixa de música (espanyola).