Ulisses20

És una realitat contundent, penosa, patètica. Espanya ens roba els homes, els diners, els recursos, les infrastructures… la democràcia. És un dels estats on el grau de delinqüència del govern passa de mà en mà, ara a un partit, ara a un altre, sense que cap d’ells pose remei a la desfeta que patim. No hi posen remei, perquè no troben que el robatori que perpetren siga fora de la llei que escriuen i aproven polítics, jutges o policia, els mitjans que els renten el cul i una majoria de ciutadans que troben fins i tot correcte i de dret que el seu govern robe, siga quin siga. I ells, els governs que bescanvien el comandament, ja ho saben, que la situació és aquesta, com si robar fos natural, com fer esport o beure aigua, a espanya. Si durant deu anys, o vint o més, espanya només ha fet una despesa en infrastructures al nostre país del 10%, espanya ens ha robat tots aquests anys: no només infrastructures, també recursos per a la sanitat o l’educació. Per al camp, o per als pobles de l’interior, per va les petites ciutats i per a les grans. Un any i un altre, dècades senceres hem patit un robatori exagerat, un botí de bilions, que cada govern respectiu no ha repartit entre la resta de súbdits, no. Els ha ben repartit entre corruptes, uns altres delinqüents tant o més grossos: empreses, bancs, alts funcionaris, o els ha invertit en projectes ruïnosos, idiotes, en canvi de justificar una vegada i una altra que el lladrocini era justificat.

Qualsevol que ha denunciat amb proves el robatori, i n’hi ha hagut diverses denúncies, ha sigut castigat, empresonat o eliminat. Sense immutar-se, sense despentinar-se, públicament. Lleis noves, normes noves, o falses acusacions han servit per matar qualsevol dissidència. De les idees, de la política, o dels recursos. Sobretot si la dissidència comportava un enfrontament que es negava a mantenir un dia més el robatori. Si el MH Puig diu, en parlarem, dialogarem. El robatori continua, cada vegada més gros i més delinqüent. Ells mai no s’immuten. Ni ells, ni els jutges, ni la policia, ni els borbons. Són la mateixa banda. Au. Si el MH Puigdemont diu, ens plantem i mone, independència d’això, d’aqueixa corrupció suïcida intolerable pudent i franquista. Aleshores els homes són en presó o a l’exili. Perquè ni la democràcia ni la llibertat són possibles en aquesta situació de robatori continuat, d’amenaça, de violència… Ho ha dit repetidament el menistrot Margallo: mai us deixarem lliures sense violència, mai. Que vol dir que mai viurem en democràcia pacíficament. Ves si serà bèstia l’afirmació i la filosofia espanyola. O meua o morta. O nosaltres o violència. I això sembla que, per una majoria d’espanyols, els dóna el consentiment de la violació continuada, contra la democràcia i la llibertat. La violència assegurada. De tots i cadascun dels partits espanyols còmplices: psoe, pp, c’s, franquistes…

Diàleg, diu Puig, el MH. Violència diu espanya, tan poc honorable. I mentre l’espanya violenta fa vacances (polítics, jutges, policia, mitjans, bancs, empreses), els homes lliures i els demòcrates són en presó. I els joves. Un dia, un altre, cent, mil dies.

Però quan ha dialogat el feixisme espanyol?

[continuarà]