Eureka!

Molta gent considera el Quixot una de les grans obres de la literatura universal. Se’m fa estrany pensar que l’argument o la narració avalin aquesta afirmació; però en canvi em meravella el recurs que Cervantes es va inventar: el del coprotagonista, Sancho Panza.

Normalment la trama de les novel·les se centra tant en un dels seus protagonistes que la novel·la esdevé “la seva història”: de Gullivert a Grigor Samsa, de Dorian Gray a madame Bovary. El desenvolupament de la trama recau en bona part en un narrador extern o en monòlegs interiors que sovint se’ns fan feixucs. L’excepció són els diàlegs que esporàdicament “el protagonista” estableix amb protagonistes secundaris. Són aquests personatges secundaris o aquests monòlegs interiors els que posen el lector al dia del desenvolupament de la trama de la novel·la i de la personalitat del protagonista, un element clau per entendre no només què fa sinó també per què ho fa.

Amb els seus dos protagonistes, dues persones que van juntes a tot arreu i que s’assemblen com un ou a una patata, Cervantes va agilitzar el relat de la seva novel·la per dos motius. D’una banda perquè els diàlegs van pràcticament desterrar els monòlegs interiors. I d’altra banda per la ironia amb què va impregnar el llibre portant a l’extrem el contrast entre les petites nobleses i les petites misèries (idees, sentiments, ambicions, pors…) de dos personatges antagònics.

Un recurs brillant, que molts altres escriptors han fet seu, i ens han regalat parelles que van de Sherlock Holmes i el doctor Watson a Bouvard i Pécuchet, de Phileas Fogg i Passepartout als barcelonins Biscuter i Pepe Carvalho…

Un recurs que s’ha estès més enllà de la literatura. Perquè, què són sinó Mortadel·lo i Filemó, Pepe Gotera i Otilio, o Astèrix i Obèlix? O estranyes parelles del cine com la que van formar Jack Lemmon i Walter Matthau, o aquesta altra?