Ulisses20

Si encara he entés res.

Si no és que he perdut el senderi, o l’oremus, o el sentit.

Si no és que els homes havien de ser destinats a ser racionals.

Una casualitat, o una amistat d’anys, o no saber quan hem de dir “No”, ha fet que avui dinés amb uns quants homes del vi a València. Després d’una reunió que se suposava de treball en favor del vi i de la formació, ens hem aplegat en un restaurant de València, en una zona elevada (amb vistes al món de l’Horta i de la ciutat). Excepte aquest home que escriu, la resta eren homes que es dediquen al vi, entre cellers importants, de l’Arc Mediterrani. Ens aplegava Joan C. Martín com a mestre de cerimònies i de conversa general i erudita. La sorpresa, si ho voleu saber, és que el restaurant que acollia vinaters importants del nostre país, no tenia cap vi valencià a la carta. Cap ni un.

INCÍS 1. Al segle XVIII, una majoria haguérem agafat unes corbelles i haguérem tallat el coll dels amos i dels cambrers. Però potser al XVIII no n’hi havia ni restaurants ni gent amb tanta mala ànima.

Sort que nosaltres havíem portat una botella pròpia, d’un cellerista de vi valencià de la zona d’Utiel (no especificaré res més). En un moment de la queixa tranquil·la (que ni alça pols ni remolí), el cambrer ens diu per sota mà que sí que tenen alguns vins valencians, però que no poden ser a la carta, perquè la carta es decideix a madrit. Que si volem, ell en traurà una botella o dues. No sap encara que l’amo del celler d’aquelles botelles és a la taula, entre els membres que dinem.

INCÍS 2. Només tenen vins negres amagats, perquè de blancs i de rosats no en tenen ni amagats. Ni a la carta ni en secret.

Després d’un arròs exquisit, aixó sí, i uns quants gots de vi negre, la conversa s’obri a explicar-nos què pensem d”això i d’allò: un dels celleristes més importants diu que no hem de barrejar la ideologia i la política en parlar del vi. Ací l’agafe abrandat i faig un pas més ferm: al contrari, li espete, justament és la política i la ideologia que provoca que a València passe per normal que, en molts restaurants, els vins valencians no siguen ni amagats. Justament aqueixa ideologia de dir que no farem ideologia delata fins on som capaços de permetre que ens amaguen, ens peguen, ens invisibilitzen. Com podeu permetre, els demane, que uns vins de tanta qualitat com feu, siguen eliminats de les cartes dels restaurants principals o dels altres? Fins on arriba la submissió que patiu i accepteu?

Un altre cellerista important d’Alacant reconeix que en la majoria de restaurants d’allà, tampoc no n’hi ha vins d’aquelles comarques. El cellerista de la Terra Alta diu: no n’hem bé. Com ho podeu permetre? I jo que li dic: no veus fins a quin punt és important el procés, que encara dubteu a defensar… Sí, em respon, però això de València com us pot passar? I jo que li dic que és la mateixa cosa. La mateixa submissió.

En un altre moment gloriós entre gots de vi (no puc dir si és la segona o tercera copa), ell em diu: ho confesse, Barcelona i els seus restaurants són els primers consumidors de vi de Rioja, per comptes de beure vins del país. Més encara, reunint-nos 11 denominacions d’origen de Catalunya per fer estratègia comuna i de qualitat, només hem avançat un 1% respecte del Rioja a tota la república (entre nosaltres en podem dir república, encara que ell no ho ha dit).

La submissió valenciana és de got i ganivet. D’obrir en canal una política comercial d’autoodi que enfonsa els vinaters (i els altres empresaris) valencians en canvi d’afavorir altres productes i uns altres consums. Quan hom diu que no podem barrejar política i vi, o política i taronja, o política i Horta, ja sabem de quin cantó ens posicionem.

Els valencians, els catalans, som a mans de gànsters, de polítics sense escrúpols, en mans de petits empresaris que no han descobert encara la vàlua del nostre territori, en canvi de vendre’s l’ànima i la casa. De vegades la ignorància, però sobretot la mala fe, no ajuda a corregir la mala vida valenciana.

Que l’Aula Vinícola òbriga una escletxa potser ens despertarà una mica la intel·ligència.

POST: l’home de Màlaga, que era a la reunió, encara es feia creus del debat i d’allò que passava. Però destrieu quan feia més carasses, aquell vinater, en sentir parlar el dolç valencià del camp de túria o en sentir el desficaci criminal que vivim els valencians (i els catalans) anys i panys.