Eureka!

El bloc d'en Quim Bosch

15 d'agost de 2009
6 comentaris

Mozart vs Beethoven (divertimento estiuenc)

Se m’acaben les vacances i no voldria fer-ho sense parlar-vos d’una de les meves teories peculiars: la que distingeix entre psicologies mozartianes i psicologies beethovenianes. Dues maneres de viure.

No li feu més cas del que es mereix un divertimento estiuenc, entre d’altres coses perquè aquesta teoria neix d’una gran simplificació. Però aquí la teniu…

El que anomeno psicologia mozartiana el trobaríem a una escena de la pel·lícula Amadeus: el matrimoni Mozart rep, per sorpresa, la visita del seu pare, Leopold Mozart, qui només entrar s’embarca amb una discussió amb la seva dona, Constanze. Un xoc inevitable entre dues persones que aspiren controlar i dirigir la seva vida. Mozart [Wolfgang Amadeus] intenta dissuadir-los “pare, si us plau..”, “Stanzie, deixa-ho córrer…”. No se’n surt, que és un eufemisme per dir que ambdós l’ignoren, i Mozart se’n va a una habitació on -tot sol- agafa paper i ploma i comença a escriure sobre el pentagrama… De mica en mica anem sentint la música que està composant, el volum de la qual va lentament in crescendo fins que inunda tota l’escena i afoga els crits de la discussió que hi ha “a fora”. Només se sent la seva música… meravellosa, gentil, delicada!

La música de Mozart inspira un sentit de puresa, de perfecció, de bellesa tan abstracta i immaculada que sembla obra d’un extraterrestre… És impossible associar-la amb cap dels dolors i les petites -o grans- misèries de la vida quotidiana. Milos Forman ho va retratar molt bé: és una manera d’evadir-se.

Anem per Beethoven. A diferència de tants altres, el seu geni va ser reconegut en vida, però va viure i morir en la misèria econòmica perquè el seu caràcter no el va ajudar a “fer carrera”. Després d’una infantesa miserable, maltractat per un pare alcohòlic i escarnit el seu físic per la resta d’infants, als vint-i-cinc anys va saber que s’estava quedant sord. Va pensar a suïcidar-se, però finalment ho va desestimar perquè el seu dolor, el seu patiment moral, era tan fort que se li feia insuportable la idea de morir-se sense haver-lo expressat. Coneixent aquesta anècdota podem entendre perquè es va negar a canviar una sola nota de les seves obres fins i tot quan negar-se a aquesta “recomanació” li suposava renunciar a uns ingressos econòmics o perdre el favor de poderorsos aliats. La seva obra donava sentit a la seva vida: abans renunciaria a la seva vida que a la seva obra.

La música, per a Beethoven, no va ser una manera d’evadir-se de les seves misèries quotidianes sinó una manera de submergir-s’hi plenament, de mirar cara a cara les seves pors, les seves misèries: els lleons i les serps que l’assaltaven. Després d’escoltar la seva música és inevitable fer-se una idea de com havia de ser aquell home: reflexiu, introspectiu fins l’obsessió, donant-li voltes a les coses una vegada i una altra… Hi ha cap simfonia tan personal, tan íntima, com la seva cinquena? Pot algú escoltar aquests acords del trio dels esperits sense veure desfilar els seus propis fantasmes?

PS He dit abans que aquesta teoria partia d’una gran simplificació. Voleu saber quina és? Doncs que encara que es faci estrany, “això” també ho va escriure Mozart…. Una sonata per a piano. Música de cambra, naturalment! Immediatament després d’aquest moviment ve la seva famosa marxa turca… Ara ens voldrà fer creure que no ha passat res, que era broma, que ho hem somiat… massa tard! Ja li hem vist la poteta per sota la porta…


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. No està malament com a divertimento. M’has fet pensar en gent que conec, seguint el teu model conec “mozartians” i “beethovenians”. Ho he notat especialment en els moments difícils.

  2. La vida és un anar i venir, un estar a dalt i un estar a baix, el fet que Beethoven tingués una vida desgraciada i avoqués tot aquest sentir en la seva música ens ha de servir per sentir la vida des de la seva vessant trista i dolorosa quan vulguem, però també ens cal sentir la vida des de la seva vessant pura i alegre. Les emocions basculen en ambdós sentits a la vida, és un error enrocar-se només en una per sentir-la.
    Mozart també te moments de recolliment i introspecció, no tot era un divertimento per encàrrec, que me’n dius del Rèquiem?
    Se que ara tocaré la fibra però penso que Mozart com a compositor era més complert que Beethoven atès que va saber explorar els dos vessants de la vida i no només un tot i que no sabem què hagués pogut arribar a fer Beethoven sense les desgràcies vitals que li va tocar patir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.