Eureka!

El bloc d'en Quim Bosch

20 de juliol de 2009
0 comentaris

One small step…

Anul·lació judicisSuposo que ja ho sabeu. Avui fa quaranta anys que els humans vam posar el peu a la Lluna. Avui fa quaranta anys d’aquell “…giant leap for mankind”, d’aquella frase tan encertada com poc espontània. M’agradaria celebrar aquest aniversari amb una anècdota i un poema que reflecteixen tant les petites misèries com les petites nobleses dels humans.

L’anècdota és d’aquell 20 de juliol. D’acord amb el protocol de la NASA, Buzz Aldrin havia de ser el primer ésser humà a trepitjar la Lluna. Neil Armstrong, el comandant, havia de romandre a l’interior de la nau per qüestions de seguretat. Però a l’últim moment, Armstrong va fer valer la seva autoritat a l’interior de la nau per modificar el protocol. Va ordenar a Aldrin que s’esperés a dins i va ser ell, el comandant Armstrong, qui va gaudir del protagonisme d’aquell instant de glòria. Això sí, la frase que duia preparada feia el ple.

Un cop a fora, la venjança d’Aldrin va ser terrible. No va fer ni una sola foto al seu company. Va fer fotografies de la Lluna, del cel, del mòdul de la nau i de la bandereta que havien dut… De tot menys del seu company. S’entén. Així que l’astronauta que veieu a totes les fotos d’aquella missió és Buzz Aldrin (fografiat per Neil Armstrong). Deixeu-me rectificar, hi ha una foto on sí podeu veure-hi Armstrong: a un primer pla d’Aldrin! Al vidre del seu casc s’hi endevina el reflex d’un altre astronauta: Armstrong mentre li feia la foto.

I ara vaig per al poema. Un dels molts que la Lluna ha inspirat. Un poema romàntic, naturalment. Us deixo amb aquests versos d’en George Gordon (lord Byron) i la traducció que, amb més bona fe que encert, n’he fet.

So, we’ll go no more a-roving
so late into the night,
though the heart be still as loving,
and the moon be still as bright.
For the sword outwears its sheath,
and the soul wears out the breast,
and the heart must pause to breathe,
and love itself have rest.
Though the night was made for loving,
and the day returns too soon,
yet we’ll go no more a-roving
by the light of the moon.

Ja no tornarem a passejar
en la foscor de la nit,
malgrat que el cor no hagi deixat d’estimar
ni la Lluna de brillar.
Perquè l’espasa fereix la seva funda,
i l’ànima desgasta el pit,
el cor s’ha d’aturar per tornar a respirar,
i fins a l’amor li cal descansar.
Tot i que la nit es va fer per als amants,
i el dia sempre torna massa aviat,
tu i jo ja no tornarem a passejar
sota la llum de la Lluna.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.