La mestra Carme Miquel i l’humanisme

“Sóc mortal i només desitge coses mortals.” Petrarca

Mestres, escriptors, editors, llibreteres, alumnes, el MH Quim Torra, el conseller Marçà, músics, polítics, però sobretot mestres, diuen, escriuen, pensen unes paraules per contenir la mestra Carme Miquel en unes frases. Tenir-la breument i senzilla, ella, feta de senzillesa i d’escola. Els amics més propers, mestres també, la família supose, i tants com formem part d’Escola Valenciana, ens sentim tristos per la pèrdua. I voldríem explicar tant com va significar aquesta mestra per a l’escola i per al País Valencià, que és també per la llengua, pels seus, per l’educació, per la identitat i per la cultura, sobretot perquè els valencians havíem patit tant, tanta mancança de cultura i d’escola, que ens hem d’agafar fort, aferrar si ho voleu, als nostres protagonistes del segle XX. A pocs com s’hi han mantingut fidels sense defallir.

En un país de misèria tan castigat —recordeu que només portem quatre anys de govern de compromís i encara no a tot el territori, i encara amb la desconnexió de TV3—, el calvari valencià ha sigut més gros que aquella història bíblica de Jesucrist, més infernal i dur: amb morts, assassinats, torturats, robats, colpejats, i llençats de casa, com van viure els cristians del segle I, sinyors, si fa no fa. I encara sense el dret de restitució històrica, i menys encara amb una previsió de vida de llegenda, o catedralícia.

Carme Miquel va dedicar la vida a l’escola i a l’escola dels valencians (són coses diferents?) es va comprometre de ben jove i s’ha mantingut fidel fins que el cos ha dit prou. Sense renúncies, ni oblits, ni misèries. I ves que els valencians, castigats com ningú, hem tingut en contra raons per desistir. Però n’hi ha que s’hi han mantingut. Sempre.

Recorde Petrarca i l’humanisme perquè és el primer que veig, que em trobe, quan em mire Carme i li demane si vindrà a l’escola, amb setanta anys. Ella em diu que vindrà si li ho demane, per suposat. La recorde més jove, també a l’escola, celebrant els 10 anys de la nostra cooperativa. Quan l’escolte parlar de llibres, amb una senzillesa que hom diria que no, que no volia ser escriptora si havia de renunciar a cap dels principis de l’Escola Nova, de Freinet o de Ferrer i Guàrdia. Reunions d’escola, amb pares, amb mestres, amb les juntes d’Escola Valenciana, amb Guaix, amb la federació, amb els alumnes, hom no pot separar aquest humanisme sincer tan bell, irrenunciable, i comparar-lo, per exemple, a una reunió d’expresidents d’espanya, o amb un tal florentino, o amb tot de directius de l’Íbex o amb els jutges espanyols de la caspa i l’àguila, ni amb la merda seca de la política…

Havíem de recuperar la dignitat de l’escola de la República: Empar Navarro, Paquita Sanchis, Carmen Valero, Enriqueta Agut… I uns quants mestres valents ho van aconseguir enmig de la dictadura: ens van obrir la via cap a la llibertat de l’escola. Entre més la mestra Carme Miquel.

“A punta d’alba me’n vaig, l’estrella del dia em mena…” diu un verset del poeta Tomàs Garcés. N’hi ha mestres que hi seran sempre, entre els valencians, ara que som capaços i dignes, i sobris, i ingenus.