Espanya és un cadàver democràtic

Passa un dia, un altre, un altre més, encara en passa un altre. Cada dia que passa, espanya cau, cau sense remei en el pou. A voluntat. Per voluntat pròpia cau fondo fondo, en un pou sense límit. A l’infern que cau, espanya. Per pura inèrcia. A consciència.

Què fa que hi caiga tan profundament? la seua història?, els jutges?, els militars?, la gc i el cartel parapsicològic a la porta de les casernes “todo por, todo por, todo”?, els polítics de dretes (el 155 sencer)?, fins i tot els polítics que es pensaven d’esquerra: podemos, més unides, els comuns, tots plegats la fan caure. Fondo fondo. En un pou de merda.

Qui vulga que s’ofegue, direu. N’hi ha que no volem ofegar-nos, de cap manera, ni sentir-nos arrossegats a la caiguda. Només perquè ens obliguen, ens fan caure, que és ben diferent. Per això hi ha la voluntat dels pobles, de cercar la llibertat i el dret a ser, malgrat unes institucions caduques, ràncies, casposes. Espanya no té una caspa particular. És una caspa particular, construïda a pols, des del clavegueram més profund, des de la repressió, la tortura, l’assassinat, que es van reproduir, arrossegats des de la dictadura franquista, dins els temps de la democràcia, quan espanya esbombava a bombo i plateret que ja era una democràcia. Fins i tot ací, els tics més greus, gravíssims, del terrorisme d’estat va omplir la seua pràctica de jorns antidemocràtics. Després s’escampava la pràctica del robatori, del perdó a la gran banca, protagonista de crims inconfessables, de pràctiques mafioses, d’una economia criminal, mentre el poble pagava, pagava els luxes de directius, d’executius d’unes polítiques bancàries de gansterisme de els quals hi participaven polítics, jutges, reis, alts funcionaris…

Qui vulga que s’ofegue, direu. Avui que un judici espanyol posa en escac la democràcia al món, els valors universals, mentre els uns i els altres, polítics de la innocent Ikea negocien batlles, batllesses, diputats, consellers, presidents de la generalitat, vicepresidents, l’espanya casposa jutja i culpabilitza la democràcia dels seus mals propis: l’arrogància, la poca professionalitat, la incapacitat, la merda de la muntanya, el descrèdit internacional, ambaixades que fan de puticlubs, besos i juraments a una bandera capaç dels pitjors crims contra poetes, professors, mestres i demòcrates, espanya cau, cau, ben fondo en un pou, fa anys que cau, setanta, cent anys, voluntàriament cau, i per tapar la caiguda, la merda del fons, n’hi ha que fan com si no passés res, no miren enlloc sinó a Ikea, tanquen els ulls, miren en un altre costat per no veure què passa, agranen l’enruna sota l’estora, el xipolleig de la merda franquista que sura i sura i sura. Sura per damunt la dignitat, la política i els principis. El franquisme sempre sura. A espanya.

Que cau, cau fondo. En la merda

Això és espanya, un estat en caiguda lliure en aquell pou, mentre ens roba, furta, viola o ens agredeix a través d’alts funcionaris còmplices, policia, gc, jutges, borbons, el rei… tot de criminals que es pensen bons com el pa, com el forment, com les taronges, aquests alts funcionaris, fiscals, advocats, capaços de tenir en escac homes i dones demòcrates, tancats dos anys, tres si els cal, capaços de tancar joves durant anys per una brega de bar amb xulos que fan de gc, en canvi de tapar la caiguda, el xipolleig, la xip-xop de la merda: ens roben, ens furten, ens tanquen amics, cantants, actors, polítics honestos, en canvi de continuar robant-nos… D’amagar què és espanya realment. El fondo. Ben fondo.

Qui vulga que s’ofegue, direu…

Espanya és un estat podrit, des de dins. Cent anys, dos-cents a tot estirar. Des de l’inici  cau irreperable, violada pels seus, des de dins, aqueixa violència interna irrefrenable, com un estat podrit. Sense remei.

Cau, cau fondo. Més fondo. Més encara.

Qui vulga que s’ofegue, direu.

[homenatge a Jordi Cuixart, Carme Forcadell i els altres presos del franquisme espanyol. Als advocats que han fet una feinada en favor de la llibertat i els drets humans. Homenatge als exiliats, als morts, als assassinats encara no reparats per espanya. A tothom que és perseguit per un estat irreparable, tan servilment antidemocràtic.]