Ulisses20

Dues batllesses en un corral? Impossible. Caldrà triar, decidir-nos per posar Bétera a l’alçada d’un poble de primera. Perquè deixar-la o tornar-la a l’anonimat i al tòpic, a fer de la vida local una condició de segona fila, en canvi de deixar passar el temps per veure si res ho adoba, ja ho sabeu, no farà avançar el poble com un espai i un temps gaire modern i acollidor.

Però qui dia passa no empeny en favor dels joves, ni treballa per trobar-los oportunitats, vies i recursos. Ací l’equip de govern de l’Ajuntament té una responsabilitat cabdal.
“Qui dia passa any empeny” no ajuda a col·laborar en favor d’una empresa transparent i àgil, compromesa amb el poble. Perquè l’Ajuntament és una institució al servei del poble, no dels polítics ni dels interessos partidistes. Hi treballa molta gent, i posar modos d’equip, de participació, d’agilitat en les respostes, en la solució dels problemes, en la comunicació ràpida amb els veïns, és convertir allò local en un espai modern i europeu… I per tot això la gent que hi treballa, de funcionari, de brigades, d’interí o de polític al govern o a l’oposició, centenars i centenars de persones, hi tenen una responsabilitat. Altíssima. S’hi han presentat per oferir-nos el millor servei, i els veïns els ho demanarem.

Això no s’adoba en obrir i tancar cada dia l’edifici consistorial, sinyors, cal un projecte present i de futur, d’horitzó, planificat a curt, però sobretot a llarg termini, que pose intel·ligència i professionalitat. Un projecte que no depenga d’interessos externs, ni de màfies polítiques, ni de corruptes. Cal capacitat de gestió per tenir una visió ampla i intensa, profunda en la vida local i urbana, dels pobles valencians a tocar de la gran ciutat, però també en la vida local amb una perspectiva internacional i, també rural. D’acolliment i de projecció, de relació amb altres pobles del món, amb els veïns vells i amb els joves, amb els nouvinguts i amb els que tot just si comencen l’escola o la universitat.

Potser que en aquest últim assalt a la batllia, les dues dones amb més possibilitats, Cristina i Èlia, hauran d’ensenyar-nos més cartes, malgrat que molts haurem pres partit per la major projecció d’una d’elles, i haurem sabut veure de quina cosa és capaç cadascuna. I quina està lligada a interessos i privatitzacions i quina té una sensibilitat democràtica més profunda. Però qui en prendrà la decisió final ja no és el poble, ni la nostra visió romàntica o professional, si no l’interés molt particular dels representants de les urbs més disseminades.

[Això encara continuarà en parlar de recursos, cultura, educació, economia, serveis, atenció, treball, oci, ocupació, patrimoni]