Els manaments i les plagues del 2019

A la televisió no plou. Al país, sí, arreu del país plou. Al meu poble cau matacabra durant tot el dia, acompanyat d’un vent infernal que, per tant poc com plou, ho banya tot sense remei. He fet ús del mot “infernal”, perquè a la televisió volen fer empassar-nos la passió a través d’aquell filmot Els deu manaments, una història vella, mítica, tan antiga o més com allò que explica o vol ensenyar, si no fora perquè també és una història moderna, paral·lela o similar entre espanyols i criats o súbdits, entre tirans i homes i dones que reclamen la llibertat, com ho van fer aquells jueus, i també ho han fet tots els pobles del món quan han descobert que prefereixen la llibertat a l’esclavatge. Sembla que, com que no podem eixir a berenar enlloc, la inclemència arriba a través dels mitjans. Com si diguérem: sembla que a espanya entenen que, o amb nosaltres o presos. Presos o pitjor encara… Però n’hi ha res de pitjor?,

Per fer-nos passar la setmana amb un nivell de passió suficient, espanya ens ha enviat aquella imatge del presoner Jordi Sànchez darrere un pupitre d’escola pintat de nacre, una bandera i la foto d’un tirà, un faraó capaç d’enviar tota la violència imaginada o programada contra els pobles que vulguen revoltar-se. És una imatge adient a la passió i el calvari d’uns homes que fa centenars de dies que són en presó per defensar les idees: que no són unes altres valors que la democràcia i la llibertat. En canvi, espanya veu en això una plaga —la democràcia, la llibertat—, i uns segles després d’aquella història no avança, que és capaç de governar com uns faraons: ells o ningú, espanya o l’agressió, submissió o repressió, sembla que els dicta el cor, a aquella caverna que governa l’estat espanyol.

—A missa! A missa!

Hores i hores de manaments, en realitat anys, com els catalans i els espanyols, per negociar la llibertat dels pobles. Ves, un tema tan vell com actual, la llibertat dels pobles, la passió de l’enfrontament, l’agressió, la violència, la presó, l’insult i l’amenaça, i cada dia Moisés que s’aplega a la porta d’aquell estat i els demana: ja esteu preparats?, ja podem signar l’acord? I espanya que els respon: mai, mai, mai!

—A missa! A missa!

I aquella pel·lícula encara no s’ha acabat, almenys per als catalans i els valencians!

—Llibertat, llibertat!

—A missa! A missa!