Amagueu els llaços, si vénen els lladres!

Cada dia que passa perdem amb espanya, que ens passa per damunt com un camió del fem, sense cura, sense senyals, sense límits, tot ho arrasa al pas foll d’unes normes que són la improvisació salvatge d’uns jutges que interpreten, que decideixen —en realitat que ja han decidit fa temps—, que la seua és una manera que no té límits ni fons ni vergonya, sempre contra la democràcia.

Nosaltres perdem llençols, davantal, estovalles, que no ens queden gaire bugades, ni roba, perquè en perdem com més va desbocat aquell camió d’espanya, tant com perdem els demòcrates: dignitat, llibertats, mínims per sobreviure. Fins que la dignitat serà difícil de defensar, si no és per cobrir-nos la nuesa en la qual ens volen fer viure aquells poders espanyols per damunt la moralitat: submissió sense formes, ni respecte ni mirament; espanya va desbocada a l’abisme i ens voldria arrossegats amb ella. Fins i tot morts, si els caldria. I ens deixem arrossegar.

Nosaltres fem resistència, o sembla que en fem, civilitzada, respectuosa, neta, perquè no puguen dir que les nostres maneres no són educades, però ells, ai, tant se val, què diem o com, ells diuen que tenim odi als ulls, rancúnia, que tenim enveja i fam de venjança: pobres, ells s’hi veuen i es pensen que tothom és d’aquella pasta. D’acord, ells s’enganyen, però no peguen patà, mentre nosaltres afluixem cada dia, ara l’un detall, ara l’altre: faltava que ens obligaren a amagar els llaços. Fins i tot faltava que ens obligaren a dir coses que no pensem, que no n’hi ha presos, fins i tot, que tot ha sigut un invent nostre, que arribarà si no ha arribat de sobres: espanya ens fa recular cada dia dels nostres principis, renunciar a una moralitat que ens pensàvem sòlida, ferma en favor dels drets universals: tenim por, malgrat tot, por al càstig, a la multa, a la presó, a la seua violència: perquè ells van desenfrenats, desenfreïts, desbocats: ens voldrien acovardits, esmaperduts, enfrontats entre nosaltres, fins al punt de renunciar a allò bàsic: anar-hi plegats a totes. Ací ells ja han guanyat, i nosaltres amb les capalletes, amb l’ermiteta, amb misses dites, amb les molles.

Acabem de renunciar a la simbologia pública dels llaços, per por a una Junta electoral feixista, capaç d’animar VOX en canvi de perseguir la democràcia, però nosaltres en fem cas, submís, submisos a la voràgine que ells sí que han posat en un accelerador contra nosaltres, sense embuts, sense vergonya, sense renunciar al seu esperit descaradament franquista. Ells sí que saben quin és el seu horitzó i el seu camí.

Nosaltres amb les bugades al safareig, autonomistes i fallers, retirant llaços, convidant el feixisme a les nostres televisions, als nostres balcons, als nostres silencis. Sabem que actuen com a lladres, que són lladres, i amaguem els llaços; per por que ens els furten, o que damunt ens roben l’ànima, si no és que ja ens l’han robada, de l’1 Octubre ençà.