Rodant per les Repúbliques

Encara amb els cor encongit per l’experiència d’haver acollit Jordi Puig, que avui ja serà a Vila-real, rep missatges de pobles que volen ser etapa d’aquesta aventura extraordinària per la llibertat. Què és també l’aventura per la llengua, per l’amistat, per la descoberta d’un país que es destapa de pors i amenaces, malgrat la insistent violència contra nosaltres: el cas dels taxistes, dels guàrdies de seguretat, de tants mitjans públics i privats com ens voldrien espantats, muts, atemorits i submisos a la causa feixista.

«Una merda pa ells!»

«No ho tindrem fàcil», deia el Jordi a l’Ateneu dimarts a la nit «però l’objectiu ja no és cap altre i finalment ho aconseguirem. Malgrat un estat feixista —què us he de dir jo als valencians, de com és de feixista l’estat espanyol!»

Camí de Massamagrell ens paràvem a observar la serra Calderona, que es retallava contra el cel tan neta, el vent i el fred ajudaven a perfilar-la: es retallava el Camp de Túria darrere nostre i arribàvem a l’Horta, pel polígon del bovalar (ja no se’n fan de boves, ni de cadires, d’aquelles tiges…) per fer parada al cementeri del poble —tot just recordava aquella porta del cementeri de menut, quan passàvem els diumenges camí de la platja i un rogle d’homes i dones en les cadires de boga feien la tertúlia: com podia ser, que ho feren davant la porta del cementeri, em demanava amb sis o set anys, sense que la pena els posés tristos i capcots cada diumenge…

És aquella pena que molts independentistes encara arrosseguen ara, per aquest tràngol passatger, o per aquell inconvenient, sense pensar quantes vegades altres personatges de la història han patit encara més grans desgràcies abans d’aconseguir l’objectiu però que no van defallir mai. Mai de la vida. A fer la mà la pena, xa!

Ja no ens acontenten molles, que voldrem el pa sencer, coste el que coste: el problema ja no seran les taronges, ni el patrimoni valencià, ni la llengua, ni tenir-nos sense senyal… Mentre siguem encadenats a espanya, els valencians perdrem sempre, patirem, i serem l’ase dels colps. Prou de mostrar-nos melindres i submisos, cap a la república valenciana, l’únic horitzó net i lloable dels valencians.