La vida del llaurador valencià

Una plataforma  ha convocat avui una concentració a diversos pobles en favor de la taronja, del camp i de la vida dels llauradors, que ja fa milers d’anys que passa més pena que glòria.

Plataforma per la dignitat del llaurador” vol aplegar la consciència valenciana a Europa, que no sembla conèixer gaire els valencians i el seu patiment bíblic.

Sembla que el llaurador valencià vol deixar d’acotar el cap, però ningú no li ha dit com, i ell, pobre, no sap com fer una altra cosa, si no és acotar el cap. De primer va ser el secà, i unes petites hortes per sobreviure, i el llaurador acotava el cap. Després va venir el monocultiu del taronger, desregulat, desorientat, desorganitzat, el llaurador valencià acotava el cap, que sempre havia fet allò, el que li havien dit, sense protestar, sense queixar-se públicament, sense convicció, ni identitat, ni culpa de tanta immoralitat com l’havia governat sempre. Acotava el cap i s’encomanava a la maedéu i a la cassalla. La cassalla feia més miracles que no la maedéu, però ell continuava acotant el cap després de tanta pregària. Tant era taronges com mandarines, caquis com magranes, el problema no era el producte, ni la feina, ni l’estil de vida senzill, en canvi d’una manca de convicció, de defensa a ultrança de la terra.

Durant anys, el llaurador valencià s’havia refugiat en els partits de dreta, o en la mateixa dictadura, amb resignació, bo i sabent que la dreta el castigava per ser llaurador i pobre, però ell hi insistia a deixar-se governar per aquells que més el castigaven. Es queixava a casa, amb la dona, amb els fills, però acabava acotant el cap. Quan hom pensava que l’esquerra faria res, en arribar a tenir poder, l’esquerra va fer com els partits de dreta, robar, enriquir-se i continuar maltractant els llauradors valencians, que ja sabien que ni els uns ni els altres no li resoldrien els problemes del camp, ni li canviarien l’esport preferit d’acotar el cap. Per això continuava votant els partits de dreta, o d’esquerra, perquè el llaurador valencià suposava que els partits espanyols de l’un o de l’altre color li adobarien la vida.

Enguany el parany que li han posat ha sigut tan gros que, els més vells de l’ofici, arriben a dir que no ho havien conegut. La desfeta és total, de renúncia a la terra i al camp, diuen uns quants llauradors que fa cinquanta anys que acoten el cap. Sobretot perquè saben que els polítics de dreta i d’esquerra, els del pp i els del pose, van vendre-li l’ànima, allà a Europa. I ara no té ni esme, d’acotar el cap, el llaurador valencià.

Aquesta vesprada veurem si serà diferent, davant els ajuntaments de seixanta pobles valencians, si som capaços de dir prou, de dir alguna cosa del camp valencià. De dir nosaltres som ací i no deixarem que se’n burlen, ni el pp ni el psoe, els uns i els altres, del viure dels llauradors valencians que només si saben acotar el cap.