No convertiu en normal l’anormalitat

L’Ateneu de Bétera presentava avui, dins el programa de la fira de Nadal, biografies del filòsof Xavier Serra, quatre volums que són, sense pena d’equivocar-nos gaire, un retrat del País Valencià a través d’una vintena i escaig d’històries diverses, biografies parcials que, aplegades, mostren un país viu i encoratjador.

Al caliu del foc, Vicent Olmos, editor, Vicent Partal, periodista, i Xavier Serra, escriptor, descabdellaven el secret que ens aplegava a l’Ateneu: els llibres, la cultura, la solidaritat, el coneixement, les idees, el compromís ferm i sòlid per un país valencià capaç de renàixer, malgrat que —segons paraules del professor Serra—, ens hagueren convertit en Somàlia, tant com ens han pegat els partits espanyols els últims cent anys, sobretot, fins a l’última de les crisis (potser hauríem de dir la penúltima).

L’anormalitat és el nivell cultural, de debat i d’idees que tots tres expressaven en aquella plaça del Mercat on hi ha l’Ateneu. La normalitat és tanta gent com tenia l’obligació de ser-hi, d’aprendre, de ser model per a joves i grans si volen representar-nos amb dignitat des de l’ajuntament, o des de l’associacionisme “atenenc”, per exemple. Voler passar per normal l’absència a la cultura majúscula que avui representaven aquests tres protagonistes valencians a l’Ateneu, o les Tres Veus, o l’escriptora Núria Cadenes el primer dia de fira, és voler convertir la renúncia a la cultura en norma.

Normalitzar la por o defugir la cultura dels llibres, atacar la solidaritat o l’antifeixisme només per la no presència, o acceptar sentències injustes de jutges prevaricadors, són corrents en situacions antidemocràtiques, extremes contra la llibertat i els drets bàsics. És el que passa quan volem passar per normal la fugida, l’excusa, la tebior o la manca de criteri. Aquell vers d’Espriu valdria “què cansat estic de la meua covarda, trista, salvatge terra…

Hom no recorda, o no es fixa que, aquesta Somàlia valenciana (la perífrasi de Xavier Serra no és gratuïta) va renàixer i reeixir gràcies a l’esforç anònim dels nostres pares que van ser capaços de treballar divuit hores diàries sense vacances ni caps de setmana (de quina cosa us queixeu, mestres?). De la misèria més absoluta, van ordir un país amb cara i ulls, sense saber què feien, potser, van redreçar la casa dels pares. Dels seus pares mateix. I els fills vam aconseguir excel·lir: després dels homenots Fuster, Estellés, Guarner, Salvador, Valor, Ibars (als quals no els agrairem prou què van fer), n’hi ha vides il·lustres, que aquesta col·lecció de biografies ens mostra amb humilitat però amb l’orgull de saber-nos valencians capaços d’haver alçat el país enllà del pessimisme imperant.

*Si encara tenim feina per envant, mestres, malgrat de fer colla com els de Bétera!