Ulisses20

«Hi ha vides que només passen, sense imaginació, sense esperança…» 

Versió1. Anit vam inaugurar la Fira de Nadal a Bétera, amb Secundaris, un llibre de Núria Cadenes què és dins un projecte col·lectiu de l’editorial Comanegra per commemorar els 200 anys de la publicació de Franquestein, la novel·la romàntica de Mary Shelley (Núria va encomanar-nos d’abandonar la presentació i córrer a llegir-nos aquella obra mestra…), res a veure amb una pel·lícula, malgrat que siga la versió més clàssica. No serà la primera de les propostes que ens farà Núria aquesta nit… I sort encara que a la parada teníem la versió traduïda per Maria Antònia Oliver, am un estudi preliminar de l’època…

Versió 2. Núria Cadenes va ser anit a l’Ateneu de Bétera, per presentar “Secundaris”, una novel·la breu del realisme més cru i dur d’aquest s. XXI que vivim entre personatges anònims, secundaris, responsables del vuitanta per cent d’allò que som de vegades sense saber-ho. Som voltats de vides anònimes que farcirien cent novel·les de personatges secundaris, vius, tristos, personatges perduts que mai no apareixen a la història, que potser no saben què és la història…

Versió 3. Secundaris és una gran novel·la breu, un retrat d’una Barcelona desapareguda, que podria ser València, o Bétera (ací Núria ja dirà que qualsevol veí de Bétera ja diu quan te’l trobes que és de Bétera, abans de fer dues frases seguides…)… Això de Secundaris, a Bétera són els blocs d’edificis dels Galls, o Galeries Todo (no sé qui seria el cabró que els posaria aquest nom, a aquells edificis). Un no és de Bétera si no ha entrat mai en un d’aquells edificis, de Galeria…

Versió 4. Secundaris és una novel·la sense esperança, enmig d’un dolor profund, malgrat la qualitat del text, la poesia que hi compté: «Per a la senyora Rosita la vida són fotos congelades i, els fills de l’escala, criatures que sempre caldrà protegir. Sempre.» O aquesta altra «Mentre hi ha vida hi ha esperança…» Caguenlou quin viure, xiquets, que n’hi ha que no tenen gaire sort: «Mai no ha tingut gaire sort, aquest home. Avui tampoc.»

Franquestein és un personatge literari que, malgrat els retalls de què és fet, pelleringues, trossos d’altres cossos, fins i tot carn que no és carn, que no ho sembla almenys, ha perdurat en el temps, ha sobreviscut dos segles reencarnat en un personatge abandonat, apartat, rebutjat, castigat per tothom, una mica com els personatges d’aquesta novel·la, que són vius i reals a cada barri, a cada poble, al meu carrer mateix, fins i tot quan viatges en metro te’ls trobes, tot de secundaris que tindrien paper en aquesta novel·la breu, colpidora, estremidora, punyent.

Versió 5. Núria ens va fer uns quants consells d’escriptora madura, feta, de discurs fluïd, d’una enveja amb aquella joventut que ha viscut tanta cosa: llàstima que l’Ateneu no fóra ple, que tenir una de les escriptores punta d’aquest país no hagués atret els dos-cents mestres del poble, ni els mil universitaris, ni els fills d’una generació que es va desviure per alfabetitzar la cultura i el país: dos consells que vam córrer a apuntar al quadern de deures del Nadal: “viatges i flors” de Mercè Rodoreda i “De foc i de sang” de Caterina Albert.

Versió 6. Núria cadenes ens va llegir un conte curt de Mercè Rodoreda i es va emocionar, amb aquell carro dels morts que travessava un camí de plantes a banda i banda, entre noms científics i populars, recorde l’herba cuquera, i aquella lectura que obria una fira de llibres i de cultura, malgrat tantes absències, sembla que els valencians no n’aprendrem mai prou, que volem ser sota el jou de la ignorància, no passa res, res de res, els pobles no són la ciutat, no, només són el poble. Per això desaprofitem aquests regals, massa formació, un excés tanta cultura, en aquell cau: massa república, per al poble, per al govern, per a les institucions locals, les associacions, els clubs, massa lectura, massa escola mestres, quin remei, sempre de secundaris, els valencians.

Avui segon dia de fira, amb la presentació de l’exposició «Les lectures d’un club de lectura». Vos esperem.