Qui corruptes vota, que no plori
Ser un deshonrat no és un tret inherent a la condició humana. Em nego a acceptar el lloc comú segons el qual la corrupció és una xacra inevitable “perquè tots som iguals (de pocavergonyes)”. En general, en tota mena d’entitats de la “societat civil” (empreses, associacions, esplais, centres excursionistes…), és excepcional que hi hagi membres directius que fiquin mà a la caixa. Tanmateix… per què la cosa canvia quan es tracta de les administracions públiques?
Potser una explicació vingui donada per la classe de personal que s’hi dedica, on la major part no han treballat ni cotitzat a la seguretat social en la vida. Aquells que sempre s’han dedicat a “viure de la política” tenen una major temptació de voler “enriquir-se en la política”. Em sembla que l’exigència d’un ofici i d’un treball previ, per als polítics, minimitzaria el problema. Però si la gent vota igual els galtes que els pencaires, és evident que els galtes ho tenen planer.
En el cas català, ja se sabia que CDC i UDC estaven esquitxades de casos de corrupció (i també algun alt càrrec d’ERC) i, tanmateix, aquests partits han rebut el vot majoritari, tapant-ho tot amb la pastenaga d’un improbable referèndum per un indefinit estat propi. Contràriament, els diputats de SI, que denunciaren amb coratge i amb noms i cognoms els casos de corrupció de la Diputació de Barcelona (“motxilles”) o de CiU amb Abertis o dels partits venuts als bancs o a grans lobbies mediàtics, foren foragitats del Parlament. I així, sense ells, evitar denúncies com les susdites i poder continuar dedicant-se a gaudir (de la política i de l’erari públic) sense produir (cap canvi polític ni socioeconòmic).
A les pròximes, els torneu a votar.
València, 6 de febrer de 2013
https://twitter.com/JosepGuia
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La justícia éspanyola és molt espanyola, i també molt injusta