24 hores de dejuni (1)

7.15 He començat el dejuni en solidaritat amb els presos polítics, per la llibertat dels pobles a decidir, entre més per la llibertat dels valencians de decidir el nostre futur, per tot allò que aplega el comunicat elaborat per Solidaritat i República País Valencià, per la democràcia…

8.00 He eixit de casa cap a l’escola, tard, sempre tard i corrent, i encara gràcies que avui la carretera semblava en condicions de trànsit. Arribe tard a la classe d’anglés, però en dejú, i m’incorpore a llegir en silenci un text difícil, malgrat que el mestre diu que és de nivell B1, ahh, socors, quina pena les llengües.

8.55 Puge a la classe i comencem la lectura a quart de primària. Tard. Sempre comencem tard a llegir, malgrat que n’hi ha que no els ho has de dir dues vegades, n’hi ha que els costa de posar-se. Avui llegim l’últim capítol del Pinotxo, la lectura del primer trimestre a l’escola. Quan Clara ha llegit l’última línia “que content que estic d’haver-me tornat un xiquet com cal!” hi ha hagut una explosió de joia entusiasta, sobretot perquè la feina era acabada, feta, i molts xiquets trobaven que tanta dificultat lectora com han patit mereixia la festa… La dificultat lectora és un altre repte que mereix el dejú.

11.00 No baixe al menjador de mestres per no tenir deler, ni ànsia ni res que puga torbar el meu estat d’ànim. Continue escrivint informes d’avaluació sobre els xiquets. Sense parar, que no arribe i demà és l’últim dia d’escola de l’any. He comunicat a la direcció que estic de dejuni, i he demanat permís per eixir dues hores.

12.15 Al metro llegesc “Secundaris” de Núria Cadenes, i comence a passar-ho bé en un dels capítols quan entra un jove al vagó amb un carro que arrossega una caixa acústica enorme, també porta un violí que es posa contra el muscle i, alerta, engega la caixa que és amplificada, molt amplificada: no puc llegir, perquè tinc el siroll damunt meu a dos pams. No m’atrevesc a dir res, però em sorprén que molta gent deixe unes monedes en la gorra d’aquell merlitó violinista, moltes monedes, i ningú no li ha dit que dos que llegíem no ho hem pogut fer més. Ah, la lectura si ens costarà de pair.

12.30 Arribe al Micalet, entre, contribuesc a la solidaritat de la taula d’entrada i salude els organitzadors. També salude uns expares de l’escola que són en el Dejuni. En uns minuts comença la roda de premsa i el poeta Manel Rodríguez Castelló explica per què som allà i llegeix el manifest amb una altra dona: alternen paràgrafs, i trobe que escoltat en directe, aquell document té molt de valor i coratge. Després, obrin torn de preguntes. Un dels periodistes pregunta si sabem que Turull, Forn, Sànchez i Rull han deixat la vaga de fam. En nom de Solidaritat es respon que la vaga es mantindrà perquè n’hi ha més raons i de força per mantenir-nos ferms, entre més hi ha en joc la llibertat i la democràcia. A la vesprada s’anuncia una assemblea al mateix Micalet on es decidiran noves accions. Josep Guia denuncia la complicitat del silenci valencià amb tot el que passa a Catalunya. Institucions, el govern valencià, els partits valencianistes, entre més col·lectius, són incapaços de trencar la tenalla espanyola.

14.30 Al metro torne a llegir Secundaris. Atrapat per la lectura, pel dejuni, per l’escola. Viurem un dia intens, veuràs.

15.00 Soc de nou a l’escola. Continue l’avaluació amb els alumnes, els demane que em diguen una frase que puga contenir un trimestre sencer. Quina burrada, s’exclamen, sí, ho admet, el dejú ja em comença a fer efecte. Vuit hores sense prendre res. No vull pensar que serien vint dies, que és el que han estat, de moment, aquells homes. Per cert, sabeu que us podeu apuntar a fer-los companyia, als dejunaires?, o passar a veure’ls, o passar la nit al Micalet? Només per demostrar que n’hi ha molts valencians que som capaços també de defensar la democràcia i la llibertat.

[continuarà]