6 de febrer de 2012
Sense categoria
3 comentaris

Esborrar Fuster de la història

Que una certa dreta, democràtica i espanyolitzada, faça un manifest/crida en favor d’una regeneració de la vida política de la societat valenciana és una cosa que fa (un poc de) bé i no fa (gaire) mal, com l’aigua de Benassal. Més val això que no aquells empresaris, ben coneguts, que pagaven els feixistes agressors habituals de persones i activitats catalanistes i d’esquerres. No seré jo, doncs, qui criticarà tal iniciativa però tampoc no recomanaré a ningú que s’hi adheresca, i no perquè no conega gent de dreta i respectable que podria fer-ho.

Potser tot ha estat organitzat amb la millor de les intencions, però el text conté algunes incorreccions importants. I per sobre plana la poca volada, la poca empenta, de tot plegat. Quan de mal fa l’autocensura i l’excessiva prudència! O potser no donen més de si, ves a saber. Deia Joan Fuster en un dels seus aforismes, amb la ironia pròpia del cas: “Mai no he estat un home prudent. No he caigut tan baix” Serà per això que aquests homes prudents no esmenten Fuster? I això que el melonar (com diria Constantí Llombart) que hi apareix citat és considerable, excessiu i tot Maians, Boix, Llorente, Llombart, un Trénor, Villalonga, Martí Domínguez, Maldonado, un altre Trénor, Broseta, Lluch i Vicent Ventura (aquest una mica de calbot). Però Fuster i, per exemple, Nosaltres, els valencians (1962), amb tota llur significació de sotragada modernitzadora de la societat valenciana, si més no, no hi són. Potser és per allò que diu en Boira: “Hi falten alguns noms i referències, en som conscients, perquè volíem obtenir un mínim consens i que tothom el pogués subscriure”. Vaja, home, amb el “tothom”!

Malament, doncs, comença la cosa, amb aquesta omissió. I malament segueix amb el fet, simptomàtic, d’esmentar el País Valencià únicament com a “Comunitat Valenciana” el qual sintagma no és un nom sinó una imbecilitat, segons declaració del mateix Emilio Attard, inventor de l’expressió i, des del cel, el purgatori o l’infern, mentor d’alguns dels signants. Com tampoc no hi queda gens bé que, en fer referència al Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura (València, 1937), organitzat per l’Aliança d’Intel•lectuals Antifeixistes, es descriga aquest congrés com “la reunión de intelectuales a favor de ideas democráticas opuestas a los totalitarismos en boga en Europa y Rusia”. Em sembla que Stalin no va estar denunciat precisament com a dictador en aquell congrés…

La citació que acabe de fer és en espanyol perquè el manifest es presenta en aquesta llengua, seguit de la seva traducció al català. En aquestes alçades i en aquest context, què hi fa de nou aquest bilingüisme tronat i superflu? És que els promotors consideren que el valencià no pot anar solet pel món, que han de doblar-lo i sovint precedir-lo de l’espanyol? Amb aquest menysteniment de la nostra llengua, poca regeneració valenciana es podrà assolir.

València, 6 de febrer de 2012

  1. Totalment d’acord en tot. M’ha sorprés molt llegir el text en castellà, després he vist que hi era també en català.
    Aquest manifest és un brindis al sol  quan demana més implicació de la societat civil, en general i sense especificar res. També un poc inútil quan demana al govern que s’autolimite : cap poder en el món s’autolimita, en tot cas si pot va a més si ningú li posa fre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!