L’Aljama de Bétera reviu el ball de Torrent

El ball de Torrent es basa en la paròdia i la burla incisiva del poble cap a les estructures de poder i l’autocrítica del mateix poble […] Hi participa una multitud de personatges arquetípics de les moixigangues, l’alcalde, el rector, els vells, l’escrivà, l’agutzil, el dimoni, els músics, el barber i els dansaires que fan de llauradors, alcides o forces hercúlies, treballadors d’oficis gremials, moros, gitanos, negres, dimonis, estudiants, contrabandistes, etc. Les referències documentals del s. XVII… ” Raül Sanchis Francés

Passa el temps, ens fuig la vida / els llauradors sense eixida /tant com hauran treballat.

Un barber tallarà el coll / a un valencià despistat/ és l’exemple sanguinari

de la injustícia fiscal/ que patim als pressupostos/ això no acabarà mai.

Quan aplegues talent en un projecte ambiciós, per la música popular i tradicional, que malviu i reviu encara, sense gaire pressupost hom es capaç de reptes extraordinaris que situen la tradició en un espai de culte, digne dels millors escenaris. Anit, l’Aljama de Bétera va posar a prova de què són capaços —un any més i ja en són onze— pel que fa a elevar la cultura a partir d’una barreja de balls populars, teatre, música, veus, llums, innovació, tècnica i fum, molt de fum, per simular un espai galàctic futurista. “Aquell ball que en deien de Torrent” sota la direcció de Pep Ricart, va demostrar, de nou, que l’Aljama és un dels referents culturals a Bétera, però també del país sencer, a partir del ball abillat un altre colp de més arts escèniques, d’innovació, sorpresa, intel·ligència i, sobretot, molt d’humor. Del palauet de Bétera, imaginava la mateixa representació a València, a Torrent, per allò del nom d’aquest ball teatral burlesc tan valencià com europeu. Fins i tot a Barcelona imaginava per actual la burla contra els reis, contra el poder, contra el poble mateix per tanta submissió com és capaç d’aguantar, perquè la idea d’aquest projecte transporta el sainet del XVII, el XVIII i l’actualitat mateix en un futur a curt i a llarg termini en què els valencians continuarem escaldats i acabarem com el ball mateix: una torre humana (les primeres muixerangues) i una baralla del poble contra el poble, mentre continuem dividits i els reis facen els podrits, ves que tenim traça de reis consentits.

N’hi havia molta col·laboració, direu, i és cert, gent amb nom propi, Pep Codina, Inma López, Raül Sanchis, Sevi Asensi, Raquel Ricart, Marieta Guerrero, Toni Gimeno, i la direcció de Pep Ricart, però la cultura popular, aquest ball de Torrent, mereixia aital aplec.

L’Aljama eleva la cultura tradicional a la categoria de producte sublim, divertit, acurat, que no hauria de morir en una sola representació. L’esforç col·lectiu de tanta gent mereix de tenir més espais, més ajuts, major suport de tothom, si no és que allò que veiem en escena és la crua realitat valenciana de la política, la cultura i la ceguesa, popular i institucional: la paròdia i la burla, beterans —valencians—, que això de l’Aljama no només són balls!