Josep Guia Marín

Realment és un motiu de goig i alegria la dimissió
de Camps, però no només pel fet concret d’acabar amb la vergonya d’un president
de la Generalitat
Valenciana inculpat i processat per suborn, sinó també per
moltes altres raons. Perquè Camps no personificava sols la corrupció
sinó tota una línia política d’enfrontament creixent amb amplíssims sectors de
la societat valenciana, de tot el País Valencià.

Camps havia portat al límit i a l’esperpent tot un
conjunt d’agressions contra la llengua i la cultura (prohibició de TV3, multes
a ACPV, projecte de liquidació del català com a llengua vehicular de l’escola,
censura i estultícia a Canal 9, desprotecció i marginació d’activitats
artístiques i culturals en català…); contra el medi ambient (urbanisme
salvatge, destrucció de gran part de les costes valencianes, projecte de
destrucció del Cabanyal, pol·lució i contaminació acústica de la Fórmula 1 per la ciutat de
València…); contra l’economia valenciana (liquidació d’un sistema financer valencià,
supeditació servil a Madrid, entesa estreta amb Múrcia i negativa a
relacionar-se amb el Principat de Catalunya, desastrosa administració i
endeutament asfixiant de la
Generalitat…); contra la salut de la població (assistència
hospitalària cada vegada més dolenta, privatització i reducció de serveis
bàsics, no execució de la llei de dependència, no assumpció de responsabilitats
en l’accident del metro de València…); etc.

La política delirant de Camps –com aquells bojos
que estan enfonsant un país i diuen i creuen que estan salvant-lo— l’ha portat,
en els darrers temps, a evitar aparèixer en públic, davant dels periodistes i
de la gent, per por de ser increpat per uns o altres. Allà on anava sempre hi
havia gent que li retreia la corrupció, la prohibició de TV3, els damnificats
del metro… Fins i tot no va anar a la processó del Corpus de València, que ja
és dir! En fi, tot plegat, una situació insostenible, especialment per al seu
partit, el PP, que ja havia vist, amb l’inici de la davallada de vots en les
proppassades eleccions, el risc que implicava el manteniment d’aquest
personatge i d’aquesta política tan prepotent i agressiva. Una línia política d’anticatalanisme ferotge que
està duent el País Valencià a l’endarreriment i a la possible pèrdua del tren
d’Europa. I que portaria al PP a una anunciada i ja iniciada pèrdua de vots.

Crec que cal tenir en compte aquestes
consideracions per entendre la forçada dimissió de Camps i la seva no
substitució per ningú del seu cercle valencià (de la ciutat i província de
València) ni per ningú que hagi estat conseller amb ell. Que el PP hagi pensat
en Alberto Fabra, l’alcalde de Castelló, pot voler dir que s’han adonat que una
política tan agressiva i paranoica com la de Camps comença a passar-los factura.
Volen canviar un personatge histriònic i, probablement, la línia política que
aquest personatge portava a terme. D’això ens n’hauríem de felicitar, no perquè
el PP faci bondat –que els seus objectius adversos a la nació catalana i a la
classe treballadora són els mateixos— sinó perquè l’oposició social i política
va creixent i els força a fer aquests canvis.

L’ajuntament de Castelló, presidit per un Fabra que
no és parent de l’altre Fabra ni cap dels dos nebots de mestre Pompeu, ha
aprovat sengles mocions que cal recordar: en favor del retorn als arxius de
Castelló dels documents confiscats i retinguts a Salamanca i en favor de la
recepció lliure, en terres valencianes, de la televisió de Catalunya. D’altra
banda, l’ajuntament de Castelló cedeix sense problemes un seu local a la
delegació de l’IEC i acull les reunions del Patronat de la Fundació Huguet, presidides per
l’alcalde, la qual va atorgar fa pocs dies el premi Gaetà Huguet (“a la
producció cultural en llengua catalana”) a la novel·la i la cinta Pa
negre. L’alcalde en persona va rebre i saludar cordialment, a la porta de
l’Ajuntament, els guardonats Emili Teixidor i Agustí Villaronga.

Actualment, ens trobem al davant d’una forta ofensiva
del PP contra la llengua catalana (a la televisió, a l’escola…), desfermada
pel fanàtic Camps i seguida i imitada pel Bauzà, a les Illes, la Sánchez Camacho, al Principat,
i la Rudi, a
l’Aragó. Veurem què passa a partir d’ara, si tot continua igual o si Fabra hi fa
canvis. Si es comporta com ho ha fet a Castelló, els valencians passarem d’haver
tingut el més anticatalà dels presidents a tenir el menys anticatalà dels
quatre dirigents regionals del PP que actuen sobre la nació catalana sotmesa a
l’estat espanyol. Potser així podrem respirar més bé i agafar una mica més d’aire.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!