Cal recordar, una vegada més, que el castellà és una llengua estrangera al
nostre país, la qual ha anat penetrant en la nostra societat com a conseqüència
de successives derrotes i ocupacions militars. L’any 1546, l’historiador Pere
Antoni Beuter constatava que el castellà era “lengua extraña para
Valencia”, mentre que Cristòfor Despuig escrivia, de Tortosa estant, l’any
1557, que “estos castellans s’ho beuen tot”, en concordança amb el
testimoni dels cronistes Martí de Viciana:: “Veo que la lengua castellana
se nos entra por las puertas de este Reino…” (1574) i Gaspar Escolano:
“entràndose la castellana por los mojones de Valencia…” (1610).
L’allau de funcionaris castellans es complementava amb aquells autòctons denunciats
per Marc Antoni Ortí: “subjectes que els pareix que tota la sua autoritat
consisteix a parlar en castellà” (1640). Després vindria la
Nova Planta borbònica, amb aquelles
imposicions de “todo se deverá formar en lengua castellana”, “en
las escuelas de primeras letras y de Gramática no se permitan libros en lengua
catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas, i que la Doctrina cristiana sea y
la aprendan en castellano”, etc.
Les citacions reportades són testimonis clars d’un imperialisme lingüístic
secular, consistent a fer entrar el castellà en territori català, per la
repressió i per la compra, i anar aconseguint la substitució del català pel
castellà. Aquesta és una veritat inqüestionable i, justament per això, la
llengua catalana (pròpia) hi té tots els drets territorials i la castellana
(aliena) no n’hi té cap. Els qui defensin el contrari no són altra cosa que uns
escolanets de Felip V o de Franco.
La dictadura franquista va prohibir l’ús del català a l’escola i, en
conseqüència, l’escola en català. Per això, una reivindicació democràtica de
primer ordre va ser fer realitat una escola en la llengua del país, una escola
on el català fos la llengua normal vehicular per a l’ensenyament i
l’aprenentatge. I això va esdevenir possible, al País Valencià, amb insuficiències
i entrebancs, a partir de la promulgació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, l’any 1983.
Amb les línies en valencià a l’escola, de més en més implantades i
prestigiades, s’aconseguia reparar (parcialment, és clar) un greuge històric i
s’atenyia una normalització lingüística i democràtica bàsica, vigent arreu del
món: que la llengua vehicular de l’escola fos la llengua pròpia del país. Així
de senzill.
A més d’aquesta significació, les línies en valencià representen el bo i
millor de l’ensenyament primari i secundari al País Valencià. No hi ha fracàs
escolar i molts pares castellanoparlants fan per portar els seus fills a les
línies en valencià per l’ambient escolar, per les activitats extraescolars,
pels resultats…
Els botiflers espanyolistes dirigents del PP agafen el plurilingüisme com a
excusa per al seu nefast projecte, és ben sabut que les escoles en català donen
millor rendiment en coneixements de terceres llengües que no les escoles en
castellà. A més, tothom sap que les escoles privades on es fa un ensenyament
monolingüe en espanyol no seran obligades mai a impartir un terç de les
matèries en català, mentre que el que pretenen és trencar i prohibir les línies
en català, desnaturalitzant-les en obligar-les a incorporar l’espanyol en un terç
de les matèries impartides, si més no.
Aquesta mala gent d’ocupants i botiflers no poden suportar que hi hagi, al
País Valencià, ni tant sols una quarta part de la població infantil
escolaritzada en català. Són uns veritables criminals culturals, beneïts per
una jerarquia catòlica igualment partidària d’aquest genocidi. Són els
franquistes, que han tornat a agafar el poder si és que mai no l’havien perdut.
No hi haurà més solució que treure’ls el poder i/o foragitar-los del nostre
país, amb la independència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quina llàstima que em deixés els estudis de matemàtiques quan era a Burjassot i tenia de professor a en Josep Guia, de geometria. Quina llàstima! Anys després em vaig assabentar de qui era aquest home i m’hauria agradat molt aprendre catalanisme amb ell, rebre orientació per contribuir a fer país com diu en Jordi Pujol. Han passat més de vint anys des d’aleshores. Ara sóc directiu d’empresa i n’estic una mica fart de la feina i de les actituts dels empresaris, molts dels quals són feixistes de pensament o de fets. Jo sol en tancà una porta que voldria tornar a obrir ara i no sé com. Voldria lluitar pel nostre poble i no sé com. Bé, només volia dir que estic totalment d’acord amb en Josep Guia, a qui admire.