Lió, el cinema a l’estiu

Arribem a l’hotel després de sopar al barri vell, però hi ha festa del cinema a la plaça. En realitat, s’ha acabat la festa perquè el cinemascope ja passa els quadrets finals. La música és d’aquella coentor dels vuitanta, la febrada del dissabte nit. Efectivament, ho confirmem. El ple és fins a la bandera, la gent s’emporta cadiretes, sellons, coixins, catrets, i n’hi ha que xerra feliç; una majoria són gent gran, però n’hi ha de tot. Davant l’institut Lumière, mestres del cinema, n’hi ha una plaça que fa cinema d’estiu en una pantalla semicircular. El programa és superflu, però la festa té una resposta d’impressió. Aquest matí hem estat als jardinets dels Lumière, a la llibreria i al museu. Fins i tot hem fet una foto d’aquella eixida de la fàbrica, d’allò que en queda. A l’escola vam fer una pel·lícula que imitava aquella eixida de la fàbrica: nosaltres vam rodar l’eixida de l’escola, i el resultat va ser espectacular. Cliqueu per veure-la que us sorprendrà. Aquells xiquets que van fer de figurants ja són a la universitat, en la seua majoria. Jo m’emporte aquest record de Lió, els orígens del cinema, en aquest barri on hi ha escoles, instituts i la universitat, a més de petites llibreries amb encant. A les escoles hi ha el retol a la paret dels principis de la república. Ací es mama república per tot. Els lumière van marcar el paradigma del cinema, i ves si continua encara… Lió és una ciutat gran però el metro ja et fa un paper especial per això. I el funicular que puja fins a Fouviers, on hi ha el circ romà, espectacular, i unes vistes de la ciutat en pantalla gran. Anit vam baixar a peu des del Barri vell, Vieiux Lió, a Monplaisir, una caminada recta com un fil que ens va deixar baldats. Vuit quilòmetres, potser sis, tant se val; vam arribar morts. Hem sopat en un café amb pols del XIX, és obert des de 1890, i us assegure que encara n’hi ha racons que no han passat un drap: hem sopat a gust, tranquils i ben atesos. La decoració era variada i antiga, hi havia basquets de taronja dels antics, de fusta i arrodonits: basquets, xa!, també hi havia cabeçons d’ase, collarons d’haca, relles, nines, tonells, tota classe d’andròmines, pots, botelles de vi, tot penjava de les parets o era entre prestatges que no en cabia res més. Defugíem els tòpics bouchons, que semblen menjadores, i la tria no ha eixit malament. No és barat tampoc. Però les vacances i els viatges tenen un preu. Demà peguem cap al nord.

Ens en portem uns detalls, sí…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *