Pepa Bes, Ximo Cafarena i Christian Molina
Pepa Bes va actuar anit a l’Ateneu de Bétera. L’acompanyaven dos músics de llarg recorregut, Ximo Cafarena (paraules majors) i Christian Molina. Si sou de Bétera, ja sabeu qui és Pepa, si sou forasters, potser que també la conegueu. Pepa té una veu particular i un dubte entre dos camins, aquella veu assimilable a mariadelmar, quan ella canta Grècia, les Illes, la mar, les vinyes o la terra, entre més una barreja entre el cant valencià i el seu estil particular, i un altre camí que ella també festeja, com és la lírica. Quan jo dic lírica ben bé que no sé que dic, perquè tret d’algunes coses, jo me’n fuig a fer feina al camp sense els audífons o els auriculars pertinents. Quan sóc al camp ja tinc prou sons que m’atrauen com per perdre’m en manies.
Anit Pepa va fer un recorregut per la mediterrània, musical i de veu, que prometia: Helena, carta a l’Exili, el silenci d’estimar, el bolero de l’Alcúdia, Yarem Yarem, el cant dels ocells, havanera del peix enamorat, el carme, torna a Sorrento, Tensió de Lluna, d’esquena a la platja, albada… Un programa que tombava de cul i feia el goig d’un públic que omplia el corral amb noves cares i moltes llengües: n’hi havia forasters de tan lluny com el Japó, fins i tot.
Nosaltres sempre li hem dit Pepa, malgrat que ara és diu Maria José i de jove es feia dir Peika. Fa uns dies, Toni de l’Hostal em demanava si eren la mateixa persona. I jo li vaig dir que li ho preguntaria, si ho era. Si hi trobava l’ocasió.
Allò cert és que Pepa té una veu bella, especial, que no sé si ha sabut guiar com calia, entre dues aigües. Potser que nosaltres érem massa joves, i ella volia una altra cosa, potser que cadascú havia de continuar la seua via, allò cert és que les dues vegades que ha sigut a l’Ateneu ha omplert, i si la primera vegada la vaig fruir més (més lliure, més la primera època, menys encorsetada), anit feia goig amb algunes cançons i en unes altres jo no la sabia identificar…
I ves que tenia dos contraforts de nom, músics gats vells que no han de demostrar res: Ximo Cafarena ha sigut Al Tall, Urbàlia i el mestratge de molts grups joves, mestre de música tradicional, capaç de diversos instruments, de projectes d’ací i d’allà, un gran referent sense el qual la música dels valencians en el segle XX seria incompleta. Que siga en el grup amb Pepa em fa viure amb gran confiança aquest futur. Pel que fa al pianista Chrtistian Molina, sap ser en diversos estils, el jazz, el pop, el flamenc, versàtil i camaleònic, ha tocat amb grans grups i bons músics, fruit de l’escola i la professionalitat de tants anys a l’escenari. Un altre gran contrafort. Si amb això no ens emocionem, potser que siga la calor d’anit, els dobles llenguatges, o una predisposició idiota.
L’Ateneu va fer una aposta anit de nivell. La resposta de públic va ser molt positiva. I algunes de les cançons del programa pagaven la pena. Si això passa per un comentari favorable… A la memòria de Pep Laguarda que dos joves guies de Pepa –Vicent i Toni— s’estimaven tant.