L’estiu dels bons mestres: el camp

He baixat a esmorzar a Montesa. feia més d’un any, potser dos, que havia aparaulat amb un amic de veure-li els camps i, de pas, esmorzar per parlar d’això i d’allò. N’hi ha mestres que treballem el camp, n’hi ha més que no us penseu, i n’hi ha que fan bona feina als dos costats de l’ofici. I l’una cosa ajuda l’altra, en el sentit més pedagògic, de veure les coses com un llaurador quan ets a l’escola: la terra, la feina, l’esmorzar, la taronja… Tota pedra ajuda a fer pedagogia.

Baixava a Montesa a veure les ràfies que cobrien el cavalló sobre el qual planten els arbres, al sud, i quin resultat s’obté, a l’hora d’estalviar-se la brossa, la feinada de segar-la i, fins i tot, de pegar-li amb la motxilla de l’herbicida (estalviar-se tanta química i tanta despesa). Al remat, també era trobar-nos i parlar del camp o del que fos, mentre els mestres som de vacances. Els arbres, els plantons que doblen els arbres criats, els bords que ja els empeltarà més endavant, les varietats, la navelina, la fukimoto, la powell, la valència midknight… Quan ens hem entaulat al poliesportiu del poble, ja n’hi havia que havien acabat, i se’ns ha afegit un llaurador convençut de la terra i de la feina a la qual li ha dedicat la vida: ens presentem: aquest jove és amic i ha vingut de Bétera a veure què fem ací amb el camp i amb les taronges. Jo el primer que faig és demanar-li consell: he transformat un camp i vull decidir-me què plante.

—Ven-ho!

—Home, si ho venc, després m’avorriré.

—Doncs planta cabotes de piu! Però, taronges, no.

Hem començat bé, xa, malgrat que he descobert el nom d’una brossa que l’home coneixia bé i m’ha explicat com matar-la, si no vull que m’ompliga el camp com una plaga: hem parlat dels fills: jo els vaig dir que pegaren a fugir, estudieu, però el camp ni vore’l, ves com he acabat… S’afig un altre llaurador cosí del primer, parlen de la pedra, de tant de mal com ha fet ací a la Costera, contra el caqui, que no n’ha deixat cap a l’arbre, i contra la taronja: treballem en una fàbrica que no té sostre, xiquet, aquesta és la veritat. Però vosaltres prou que insistiu, i replanteu, i… Quin remei, quin remei ens queda, som llauradors, però després de tants anys què tenim?, els fills a València.

Si teniu caquis allà, no els vengueu per menos de cinquanta cèntims…

—Vols quedar-te tot lo meu, criat i en producció?

—Homeee, jo vinc de lluny…

—No coneixes ningú, que m’ho vulga comprar?

I jo que em pense que no ho vendria mai, ell, ni per tot l’or que van robar i roben els franquistes!

Si hom vol escoltar els llauradors, aprén com un mestre. Amb tanta saviesa.