Folkestiu2018: el segon jorn
Pensat i fet és un grup de danses que canta, o un grup que canta i també balla, sota la direcció de Carme Navarro. Són al folkestiu2018 convidades per primera vegada i obriran el segon jorn, encara amb la caparra d’anit, que vam viure un Envit de versadors que, els mateixos versadors, van anar desfilant què caram volia dir, l’envit entre cantadors i públic: tant Josemi Sánchez com Paco de Faura van mantenir-nos joisos durant més de dues hores, perquè com diu aquest versador-dolçainer, allò que fan els cantadors d’estil valencià és molt gran, encara si no ho has vist mai. Anit van afegir el joc que el public escrivís sobre allò que volien que es cantés a l’escenari, feina tenien, els versadors, per no riure i agafar l’ofici com es mereix. Marisé va estar extraordinària, i Isabel de Quart; Xavier i Apa van mantenir un nivellàs de cant fins que van voler. Albaes, l’Ú, l’Ú i el Dos, un Dotze… Josemí demanava si ningú no ho havia enregistrat en vídeo…
Aquesta nit Kepa Junquera vindrà acompanyat de les joves bruixes ‘Sorginak’, una mena de dones d’aigua o de bosc que passarien per combregaores valencianes del secà, però en realitat són bruixotes, joves, roïnes com la tinya. Fóra la broma, si ho voleu, acompanyen amb balls, ritmes i veus, un dels músics emblema a Euskadi i a Europa.
L’organització de l’Ateneu i les regidories de l’Ajuntament (apunteu Toni Marzo i Joano Baudés, per exemple) volen convertir el folkestiu en un laboratori afortunat de somnis i músics (la frase és robada a Francesc Marc Alvaro, en parlar del Tradicionarius). Anit ja va ser possible, de viure un d’aquest somnis, en la plaça del Mercat de Bétera. “Un país independent de creativitat”, diu l’Alvaro, una finestra de projectes, de músics valencians i internacionals, sobretot de valencians, que han posat la música d’arrel en un nivell de primera. Urbàlia, Mara Aranda, Al Tall, Miquel Gil, Carles Dénia, l’Aljama de Bétera, Rafa Arnal fill… Demanarem a Kepa que faça música i pedagogia, que explique aquest acordió particular que utilitza (trikititxa), els rimes, l’arrel però també la innovació de la música que fa d’un país de verds petits que ja cantava Raimon als anys seixanta.
Entres els dos plats de música, hem convidat una de les muixerangues joves del país, la Torrentina, que abans de sopar, a la plaça —si encara els quedarà espai buit suficient— pujaran cap al cel de Bétera, una altra de les tradicions que els últims anys ha agafat cos, estenent-se des d’Algemesí cap a més pobles, entre més de l’Horta. No fa gaire que l’Ateneu en tenia una, d’aqueixes colles muixerangueres que apleguen cooperació en els reptes col·lectius, en favor de la festa. Amb això i una rifa, si fa no fa, ja tindrem dibuixat el segon jorn de festival a Bétera.